miércoles, 30 de mayo de 2012

About me! - About me!

¡Buenas!

Hoy os traigo una entrada que espero que os haga mucha ilusión. Os la quiero dedicar a todos los que me seguís porque... ¡¡ya hemos superado las 1.000 visitas!! Me hace muchísima ilusión haber alcanzado esa cifra ya que cuando empecé el blog pensaba que no le interesaría a nadie y que sólo lo leería yo y mis amigos más próximos, pero parece que va gustando y no sólo en España, recibo visitas de Europa, Estados Unidos, Latino América... De nuevo, muchas gracias.

Así que hoy os voy a hacer un tag: al principio no sabía qué era eso, pero resulta que un tag es cuando el dueño o dueña de un blog, canal de youtube, web en general, decide hablar de sí mismo y hacer una entrada más personal para premiar a sus seguidores.

Ahí va:

1. Nombre: Cristina
2. Edad: no sé cómo he llegado a los 24 años
3. Profesión: trabajo en comercio muy a mi pesar
4. Profesión soñada: cualquiera relacionada con el mundo de la cultura, en especial todo aquello relativo al libro y las bibliotecas
5. Titulaciones: Licenciada en Humanidades - Diplomada en Integral de Radio
6. ¿Pareja? Sí, desde hace 5 años
7. Hobbies: principalmente la literatura, devoro libros que da gusto. También me gusta mucho el cine y la música. Amo ir a pasear por el bosque. Además, me encanta el maquillaje y hacer trabajos de costura ya que mi madre es costurera.
8. Música preferida: por extraño que pueda parecer, escucho heavy metal :)
9. Comida preferida: arroz a la cubana
10. Rincón preferido: el pueblo de mis padres, un lugar perdido de la mano de Dios en la provincia de Segovia.
11. ¿Alguna manía? Sí, me gusta tocarme las orejas. Me gusta corregir las faltas de ortografía que voy viendo por la calle. Y lo más raro: suelo comer cosas en número par (es decir, si tengo que comer olivas, comeré 4, no cinco, a no ser que la quinta la parta en dos mitades).
12. ¿Por qué empezaste el blog? Porque tenía ganas de demostrarme que puedo hacer algo más de lo que hago. Tengo un trabajo que no me llena, pero estando como están las cosas tampoco lo puedo dejar, así que el blog es mi rincón donde hablar de las cosas que realmente me merecen la pena y me importan.



¡Y esta soy yo!

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Bones!

Avui us porto una entrada que espero que us faci molta il·lusió. Us la vull dedicar a tots aquells que em seguiu perquè... ja hem superat les 1.000 visites!! Em fa moltíssima il·lusió haver arribat a aquesta xifra ja que quan vaig començar el blog pensava que no l'interessaria a ningú i que només ho llegiria jo i els meus amics més propers, però sembla que agrada i no sols a Espanya, rebo visites d'Europa, Estats Units, Llatino - Amèrica... De nou, gràcies.

Així que avui us faré un tag: al principi no sabia què era això, però resulta que un tag és quan l'amo o la mestressa d'un blog, canal de youtube, web en general, decideix parlar de sí mateix i fer una entrada més personal per a premiar als seus seguidors.

Aquí està:

1. Nom: Cristina
2. Edat: no sé com he arribat als 24 anys
3. Professió: malauradament treballo en el comerç
4. Professió somniada: qualsevol relacionada amb el món de la cultura, en especial a tot allò relatiu als llibres i a les biblioteques.
5. Titulacions: Llicenciada en Humanitats - Diplomada en Integral de Radio
6. Parella? Sí, des de fa 5 anys
7. Hobbies: principalment la literatura, em menjo els llibres que dóna gusta. També m'agrada molt el cinema i la música. M'agrada anar a passejar pel bosc. A més, m'encanta el maquillatge i fer treballs de costura ja que ma mare és costurera.
8. Música preferida: per extrany que pugui semblar, escolto heavy metal :)
9. Menjar preferit: arròs a la cubana
10. Racó preferit: el poble dels meus pares, un lloc perdut de la mà de Déu a la provincia de Segovia.
11. Cap mania? Sí, m'agrada tocar-me les orelles. M'agrada corregir les faltes d'ortografia que veig pel carrer. I ho més estrany: m'agrada menjar coses en número parell (és a dir, si haig de menjar olives, menjaré 4 no 5, a no ser que la cinquena la parteixi en dues meitats).
12. Per què vas començar el blog? Perquè tenia ganes de demostrar-me que puc fer alguna cosa més del que faig. Tinc una feina que no m'omple, però estant com estan les coses tampoc ho puc deixar, així que el blog és el meu racó on parlar de les coses que realment em valen la pena i m'importen.



I aquesta sóc jo!

sábado, 26 de mayo de 2012

El Psicoanalista - El psicoanalista


¡Buenas!

¡Ya tocaba una entrada! Esta vez hablando de El psicoanalista de John Katzenbach. Esta novela me la regaló una muy querida amiga mía, una de esas compañeras de trabajo que entran en tu vida sin darte cuenta y que después no puedes vivir sin ella. Me lo regaló porque ella estudió Psicología y yo a cambio le regalé La Sombra del Viento, de Carlos Ruiz Zafón.

La novela narra la historia de un psicoanalista viudo de mediana edad y que tiene una consulta de clase media – alta. Tiene una vida tranquila y unos pacientes fijos, la típica vida de un cincuentón que se dedica al trabajo y a la pesca en su tiempo libre. Un buen día recibe en su consulta una carta en la que le dicen que en una semana se habrá suicidado o sino un miembro de su familia morirá. Pam. En este momento me quedé un poco a cuadros porque indudablemente empiezas a pensar: ¿Vale más mi vida que la de cualquiera de mis familiares? ¿Qué haría yo? ¿Me sacrificaría?



Al principio se lo toma en broma, pero una parte de él se pone en alerta y decide ponerse en contacto con su familia (a la cual nunca visita) por si acaso. Sus familiares se sorprenden de la llamada y le dicen que no han tenido ningún tipo de accidente, así que el psicoanalista decide pasar del tema. Pero a los pocos días recibe una llamada de uno de sus sobrinos: la hija de uno de ellos ha recibido una carta con imágenes pornográficas. Este incidente hace saltar todas las alarmas y entonces el médico empieza a hacer una búsqueda exhaustiva de quién puede guardarle rencor y por qué.

Ahí no acaban los problemas de este pobre hombre: uno de sus pacientes más fieles se tira a las vías del tren y él sospecha que no ha sido un suicidio ya que su paciente no mostraba ese tipo de conducta, así que ya se empieza a preocupar de verdad porque, quien quiera que le envió la carta - amenaza, ya ha matado a una persona.

Nuestro cincuentón ya está de los nervios, pero aún le espera una desgracia más: recibe una carta del Colegio de Psicólogos en el cual le dicen que ha sido acusado de abuso sexual por parte de una de sus pacientes. Le adjuntan una carta en la cual la paciente describe todo tipo de conductas sexuales por parte del médico, describiendo además cómo es su consulta para que no quepa duda de que ella ha estado con él.

Todas estas desgracias en menos de una semana. Si en ese momento se suicidara nadie lo investigaría ya que la vida del psicoanalista se ha ido al traste en muy poco tiempo: un paciente suyo ha muerto, otro le ha acusado de abuso sexual, el Colegio de Psicólogos le quiere cerrar la consulta y llevarle a juicio para quitarle la licencia... Quien quiera que le amenace lo tenía todo muy bien pensado...

Y hasta aquí puedo leer. No os quiero destripar más la novela. En este momento es cuando empieza lo bueno: ¿Se suicidará? Si no lo hace, ¿quién morirá? ¿Cómo descubrirá quién está detrás de todo en menos de una semana? ¿Fingirá su muerte? ¿Por qué le quieren matar?

La verdad es que esta obra me encantó. Es una de esas novelas que empiezas y ya no puedes soltar. A medida que sabes más sobre la vida del médico descubres que en ocasiones no sabes realmente quién es víctima y quién verdugo. Es muy inquietante y en muchos momentos estás completamente perdido porque no tienes ni idea de por dónde te va a salir el autor. Normalmente, a medida que lees un libro, vas viendo más o menos cómo puede ser el desenlace, pero aquí no, hasta las últimas 20 páginas no tienes ni idea de cómo va a terminar.

Muy muy recomendable.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Bones!

Ja tocava una entrada! Aquest cop parlant de El Psicoanalista de John Katzenbach. Aquesta novel · la me la va regalar una molt estimada amiga meva, una d'aquestes companyes de treball que entren en la teva vida sense adonar-te'n i que després no pots viure sense ella. Em va regalar perquè ella va estudiar Psicologia i jo a canvi li vaig regalar L'Ombra del Vent, de Carlos Ruiz Zafón.

La novel · la narra la història d'un psicoanalista vidu de mitjana edat i que té una consulta de classe mitjana – alta. Té una vida tranquil · la i uns pacients fixos, la típica vida d'un home de cinquanta anys que es dedica al treball i a la pesca en el seu temps lliure. Un bon dia rep a la seva consulta una carta en què li diuen que en una setmana s'haurà suïcidat o sinó un membre de la seva família morirà. Pam.En aquest moment em vaig quedar una mica a quadres perquè indubtablement comences a pensar: Val més la meva vida que la de qualsevol dels meus familiars? Què faria jo? Em sacrificaria?



Al principi s'ho pren de broma, però una part d'ell es posa en alerta i decideix posar-se en contacte amb la seva família (a la qual mai visita) per si de cas. Els seus familiars es sorprenen de la trucada i li diuen que no han tingut cap tipus d'accident, així que el psicoanalista decideix passar del tema. Però als pocs dies rep una trucada d'un dels seus nebots: la filla d'un d'ells ha rebut una carta amb imatges pornogràfiques. Aquest incident fa saltar totes les alarmes i llavors el metge comença a fer una recerca exhaustiva de qui pot guardar-li rancor i per què.


Aquí no acaben els problemes d'aquest pobre home: un dels seus pacients més fidels es llença a les vies del tren i ell sospita que no ha estat un suïcidi ja que el seu pacient no mostrava aquest tipus de conducta, així que ja es comença a preocupar-se de veritat perquè, qui vulgui que li va enviar la carta - amenaça, ja ha matat una persona.

El nostre home de cinquanta anys ja està dels nervis, però encara li espera una desgràcia més: rep una carta del Col · legi de Psicòlegs en la qual li diuen que ha estat acusat d'abús sexual per part d'una dels seus pacients. Li adjunten una carta en la qual la pacient descriu tot tipus de conductes sexuals per part del metge, descrivint a més com és la seva consulta perquè no hi hagi cap dubte que ella ha estat amb ell.

Totes aquestes desgràcies en menys d'una setmana. Si en aquest moment se suïcidés ningú ho investigaria ja que la vida del psicoanalista s'ha anat a orris en molt poc temps: un pacient seu ha mort, un altre l'ha acusat d'abús sexual, el Col · legi de Psicòlegs li vol tancar la consulta i portar-lo judici per llevar-li la llicència ... Qui vulgui que li amenaci ho tenia tot molt ben pensat ...

I fins aquí puc llegir. No us vull esbudellar més la novel · la. En aquest moment és quan comença el millor: Es suïcidarà? Si no ho fa, qui morirà? Com descobrirà qui està darrere de tot en menys d'una setmana? ¿Fingirà la seva mort? Per què el volen matar?

La veritat és que aquesta obra em va encantar. És una d'aquelles novel · les que comences i ja no pots deixar anar. A mesura que saps més sobre la vida del metge descobreixes que de vegades no saps realment qui és víctima i qui botxí.És molt inquietant i en molts moments estàs completament perdut perquè no tens ni idea de per on et sortirà l'autor. Normalment, a mesura que llegeixes un llibre, vas veient més o menys com pot ser el desenllaç, però aquí no, fins a les últimes 20 pàgines no tens ni idea de com va a acabar.

Molt molt recomanable.

miércoles, 16 de mayo de 2012

Ana Frank - Anna Frank

¡Buenas!


Hoy os traigo una obra que muchos de vosotros ya habréis leído o como mínimo conoceréis: se trata de El Diario de Ana Frank. Ana Frank es una niña de familia judía que se escondió en un zulo durante dos años y media para esconderse de la persecución nazi. La acción ocurre en Holanda, concretamente en Amsterdam y hoy se puede visitar la habitación donde Ana y su familia estuvo escondida y ver el árbol que ella siempre miraba por las noches. 


A ver, esta obra no es en sí una gran obra. Me explico: el nivel de redacción de Ana no es el más adecuado y digamos que no hay un gran hilo argumental, la niña explica qué ocurre en la habitación, cómo se pelean porque alguien ha comido más que otra persona, el miedo a ser descubiertos, a hacer demasiado ruido... Hay mucha gente que no se ha leído El Diario de Ana Frank porque lo encuentran un coñazo, y ciertamente lo es en algunos tramos, pero vale la pena leer las preocupaciones de una cría que, aunque sabía que las cosas no estaban bien y tenía miedo, se pasaba los días pensando en cuánto echaba de menos su bicicleta, comer mermelada y preocupándose porque no le gustaba a ningún chico. 


Ana se refiere a su diario como "Kitty": le pone nombre porque en ese momento no tiene ninguna amiga y decide que su diario será su mejor amiga y que le explicará todo. Esto es así hasta el punto que algunos pasajes del diario fueron vetados ya que Ana se refería a su madre en términos "poco halagadores" y también porque hablaba de su, hasta entonces desconocida, sexualidad. Es lo bueno del Diario de Ana Frank, que pese a todo lo que está viviendo no deja de ser una adolescente con sus temores y sus inseguridades, como cualquier colegiala.





El final del Diario es desgarrador porque nadie esperaba que pasara lo que pasó: en la última página no dice gran cosa, comenta cómo están todos y las últimas noticias que han recibido del exterior. Entonces, de repente te encuentras una nota del editor en la cual te explica que hasta ahí llega el diario de Ana Frank y que a los pocos días el escondite de Ana fue descubierto por un informador que dio el chivatazo a la Gestapo y toda la familia fue llevada a los campos de concentración nazi. Ana y su hermana Margot fallecieron en Bergen - Belsen a causa de una epidemia de fiebre tifoidea. Todos los personajes que estuvieron escondidos con Ana murieron excepto su padre, el cual se encargó de editar y publicar el diario de su hija. 


Ana no termina su diario con una frase célebre, ni siquiera con un gran pensamiento. Hace una entrada en su diario como si fuera un día normal, como si al día siguiente no la fueran a separar de sus padres y a llevar a los campos de concentración. Sigue siendo una niña con sus miedos y dudas, preguntándose si algún día un chico le dará un beso. 


Muy muy recomendable.


---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Bones!

Avui us porto una obra que molts de vosaltres ja haureu llegit o com a mínim coneixereu: es tracta del Diari d'Anna Frank. Anna Frank és una nena de família jueva que es va amagar en un zulo durant dos anys i mitja per amagar-se de la persecució nazi. L'acció passa a Holanda, concretament a Amsterdam i avui es pot visitar l'habitació on Anna i la seva família va estar amagada i veure l'arbre que ella sempre mirava a les nits.

A veure, aquesta obra no és en si una gran obra. M'explico: el nivell de redacció d'Anna no és el més adequat i diguem que no hi ha un gran fil argumental, la nena explica què passa a l'habitació, com es barallen perquè algú ha menjat més que una altra persona, la por de ser descoberts, a fer massa soroll ... Hi ha molta gent que no s'ha llegit El Diari d'Anna Frank perquè el troben un conyàs, i certament ho és en alguns trams, però val la pena llegir les preocupacions d'una nena que, encara que sabia que les coses no estaven bé i tenia por, es passava els dies pensant en quant trobava a faltar la seva bicicleta, menjar melmelada i preocupant-perquè no li agradava a cap noi.

Anna es refereix al seu diari com "Kitty": li posa nom perquè en aquest moment no té cap amiga i decideix que el seu diari serà la seva millor amiga i que li explicarà tot .Això és així fins al punt que alguns passatges del diari van ser vetats ja que Anna es referia a la seva mare en termes "poc afalagadors" i també perquè parlava de la seva, fins llavors desconeguda, sexualitat. És ho bo del Diari d'Anna Frank, que malgrat tot el que està vivint no deixa de ser una adolescent amb els seus temors i les seves inseguretats, com qualsevol col · legiala.



El final del Diari és punyent perquè ningú esperava que passés el que va passar: en l'última pàgina no diu gran cosa, comenta com estan tots i les últimes notícies que han rebut de l'exterior. Llavors, de sobte et trobes una nota de l'editor en la qual t'explica que fins aquí arriba el diari d'Anna Frank i que als pocs dies l'amagatall d'Ana va ser descobert per un informador que va donar la xivatada a la Gestapo i tota la família va ser portada als camps de concentració nazi. Anna i la seva germana Margot van morir a Bergen - Belsen a causa d'una epidèmia de febre tifoide. Tots els personatges que van estar amagats amb Ana van morir excepte el seu pare, el qual es va encarregar d'editar i publicar el diari de la seva filla.

Anna no acaba el seu diari amb una frase cèlebre, ni tan sols amb un gran pensament. Fa una entrada al seu diari com si fos un dia normal, com si l'endemà no l'anessin a separar-a dels seus pares i a portar-la als camps de concentració. Segueix sent una nena amb les seves pors i dubtes, preguntant-se si algun dia un noi li donarà un petó.

Molt molt recomanable.





viernes, 11 de mayo de 2012

Y ahora que está todo mal... I ara que està tot malament...

¡Buenas!


Hoy traigo una entrada que no sé si es optimista o pesimista, supongo que dependerá de quién la lea y cómo la interprete. Quiero hablar de la importancia de escoger bien una carrera, peliagudo, ¿eh? 


Yo estudié Humanidades en la Universitat Pompeu Fabra, una de esas carreras que nuestro querido Aznar quiso quitar junto con Filología y Historia del Arte porque consideraba que no eran "suficientemente aptas" y no tenían "suficiente demanda". En mi promoción éramos 200 personas y al año siguiente igual, pero vale, guay.


La verdad es que los estudios de Humanidades me encantaron, fue una carrera que disfruté enormemente y que creo que, más allá del valor práctico que pueda tener (y que tiene), es una carrera que da unos valores al alumno que ya no olvida. El estudiante abre una puerta al mundo, aprende a ver las cosas de otra manera, sin occidentalizarlo todo, quitando un poco la maraña de polvo y telarañas con las que se nos presentan la mayoría de culturas que no son la nuestra. Recuerdo esos cuatro años con un cariño tremendo y ojalá pudiera volver a empezarla porque disfruté cada una de sus asignaturas. 


Ahora bien, llega el momento de terminar la carrera y salir al mundo laboral. Mejor dicho, llega el momento de terminar la carrera justo en el momento más álgido de la crisis y salir al mundo laboral. Es ahí cuando te das cuenta de que tu carrera no vale un pimiento. Ya sé que me diréis que ninguna carrera vale un pimiento en este momento, pero no es cierto. Algunas valen un tomate, incluso un kilo de alcachofas.


¿Cuáles valen más que otras? Pues las típicas que siempre han tenido salida, como por ejemplo Administración y Dirección de Empresas. Cuando terminé la carrera y me di cuenta de que tenía una mano delante y otra detrás, pensé que quizás había escogido una carrera equivocada, que me había dejado llevar. Humanidades era una carrera de la cual nunca me había arrepentido, pero era meterme en Infojobs y llorar de pena porque (probadlo) si ponéis Humanidades en el motor de búsqueda de Infojobs, las ofertas que os da es de comercial o de dependiente de charcutería (verídico). 


Así que, en mi tragedia personal, empecé a pensar que ojalá hubiera sido menos idealista y me hubiera metido en ADE, como todos. Ojo, con esto no quiero decir que ADE sea una mala carrera ni menospreciar a quienes la han hecho, simplemente digo que es una carrera a la que mucha gente se acoge sólo porque tiene salida, no por verdadera vocación. 


Entonces pensé: ¿pero qué me pasa? ¿voy a dejar que la situación económica me haga renegar de aquello que siempre he querido hacer? ¡No! Así que desde aquí quiero que todos los arqueólogos, químicos, licenciados en Historia del Arte, sociólogos, antropólogos, humanistas, filólogos, matemáticos, filósofos, músicos, bibliotecarios y un largo etcétera de licenciados con carreras sin aparente salida pero con verdadera vocación os sintáis muy orgullosos de aquello que estudiasteis y no dejéis que la sociedad os diga qué tenéis que ser y que no. Arriba soñadores, nosotros somos los valientes, los que aún creen. Eso sí, sin trabajo.


Así que cuando alguien con aire de superioridad me pregunta para qué sirve la carrera de Humanidades, yo sonrío y pienso por dentro "ignorante, no tengo palabras para describirte qué significó para mí esa carrera...", pero me callo y digo: "para ganar al Trivial...".


¡Ánimo!


------------------------------------------------------------------------------------------------------------




Bones!

Avui porto una entrada que no sé si és optimista o pessimista, suposo que dependrà de qui la llegeixi i com la interpreti. Vull parlar de la importància d'escollir bé una carrera, espinós, eh?

Jo vaig estudiar Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra, una d'aquelles carreres que el nostre estimat Aznar va voler treure juntament amb Filologia i Història de l'Art perquè considerava que no eren "prou aptes" i no tenien "prou demanda". En la meva promoció érem 200 persones i a l'any següent igual, però vale, guai.

La veritat és que els estudis d'Humanitats em van encantar, va ser una carrera que vaig gaudir enormement i que crec que, més enllà del valor pràctic que pugui tenir (i que té), és una carrera que dóna uns valors a l'alumne que ja no oblida. L'estudiant obre una porta al món, aprèn a veure les coses d'una altra manera, sense occidentalizar-ho tot, traient una mica l'embolic de pols i teranyines amb les que se'ns presenten la majoria de cultures que no són la nostra. Recordo aquests quatre anys amb un afecte enorme i tant de bo pogués tornar a començar-la perquè vaig gaudir cadascuna de les seves assignatures.

Ara bé, arriba el moment d'acabar la carrera i sortir al món laboral. Més ben dit, arriba el moment d'acabar la carrera just en el moment més àlgid de la crisi i sortir al món laboral. És aquí quan t'adones que la teva carrera no val un pebrot. Ja sé que em direu que cap carrera val un pebrot en aquest moment, però no és cert. Algunes valen un tomàquet, fins i tot un quilo de carxofes.

Quines valen més que altres? Doncs les típiques que sempre han tingut sortida, com ara Administració i Direcció d'Empreses. Quan vaig acabar la carrera i em vaig adonar que tenia una mà davant i una altra al darrere, vaig pensar que potser havia escollit una carrera equivocada, que m'havia deixat portar. Humanitats era una carrera de la qual mai m'havia penedit, però era ficar-me a Infojobs i plorar de pena perquè (proveu) si poseu Humanitats en el motor de cerca d'Infojobs, les ofertes que us dóna és de comercial o de dependent de xarcuteria ( verídic).

Així que, en la meva tragèdia personal, vaig començar a pensar que tant de bo hagués estat menys idealista i m'hagués ficat en ADE, com tots. Compte, amb això no vull dir que ADE sigui una mala carrera ni menysprear als qui l'han fet, simplement dic que és una carrera a la que molta gent s'acull només perquè té sortida, no per veritable vocació.

Llavors vaig pensar: però què em passa? ¿Vaig a deixar que la situació econòmica em faci renegar d'allò que sempre he volgut fer? No! Així que des d'aquí vull que tots els arqueòlegs, químics, llicenciats en Història de l'Art, sociòlegs, antropòlegs, humanistes, filòlegs, matemàtics, filòsofs, músics, bibliotecaris i un llarg etcètera de llicenciats amb carreres sense aparent sortida però amb veritable vocació us sentiu molt orgullosos d'allò que vau estudiar i no deixeu que la societat us digui què heu de ser i que no. Amunt somiadors, nosaltres som els valents, els que encara creuen. Això sí, sense feina.

Així que quan algú amb aire de superioritat em pregunta per a què serveix la carrera d'Humanitats, jo somric i penso per dins "ignorant, no tinc paraules per descriure't què va significar per a mi aquesta carrera ...", però callo i dic: "per guanyar al Trivial .. . ".

Ànim!




martes, 8 de mayo de 2012

La Alta Edad Media - L'alta Edat Mitjana

¡Buenas!

Hoy os traigo una recomendación que sé que a muchos no os va a interesar, pero allá vamos. Se trata de La Alta Edad Media, de Isaac Asimov. Asimov es un autor consagradísimo que ha escrito mil y un tratados de historia, además de ser autor de muchísimos títulos de ciencia ficción muy exitosos (Yo Robot, por ejemplo). Vamos, que todo lo que hace, lo hace muy bien.

Como ya os digo, Asimov ha escrito prácticamente sobre cualquier periodo histórico que os podáis imaginar así que yo, licenciada en Humanidades, siempre recurría a los libros de Asimov cuando había algún periodo que se me escapaba. Entre sus obras podemos encontrar: La Baja Edad Media (claro, si había escrito sobre la alta como no iba a escribir sobre la baja...), Historia de América del Norte, La formación de Francia, La República Romana...



En particular, La Alta Edad Media es el libro que más he "toqueteado". A ver, no nos llevemos a engaño: que sea bueno no significa que no sea un coñazo. Es decir, sí, está muy bien redactado y no deja ningún cabo suelto, pero es tan preciso y detallado que al final te haces un lío tremendo en la cabeza ya que va poquito a poco explicándote tooooooooooooooooooooodo el periodo histórico, prácticamente año a año. Lo bueno de Asimov es que no explica los acontecimientos sin más sino que añade anécdotas y datos curiosos sobre lo que ocurrió: por ejemplo, explica que cuando los visigodos conquistaron Roma se quedaron tan fascinados por la belleza de la ciudad que fueron incapaces de destruir ningún edificio, se comportaron como turistas según Asimov. Y quieras que no, esas anécdotas dan vidilla al relato.

Concluyendo, si os interesa la historia o si hay algún periodo en particular que queráis conocer, no dudéis en acudir a Asimov ya que os puedo asegurar que no deja pasar ni una.

¡A leer!

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Bones!

Avui us porto una recomanació que sé que a molts no us interessarà, però apa, anem-hi. Es tracta de L'alta Edat Mitjana, d'Isaac Asimov. Asimov és un autor consagradissim que ha escrit mil i un tractats d'història, a més de ser autor de moltíssims títols de ciència - ficció molt exitosos (Jo Robot, per exemple). O sigui, que tot el que fa, ho fa molt bé.

Com ja us dic, Asimov ha escrit pràcticament sobre qualsevol període històric que us pogueu imaginar, o sigui que jo, llicenciada en Humanitats, sempre anava als llibres d'Asimov quan hi havia algún període històric que se m'escapaba. Entre les seves obres podem trobar: La Baixa Edat Mitjana (clar, si havia escrit sobre l'alta com no havia d'escriure sobre la baixa...), Història d'Amèrica del Nord, La formació de França, La República Romana...



En particular, L'alta Edat Mitjana és el llibre que més he "toquetejat". A veure, no ens portem a l'engany: que sigui bo no significa que no sigui un pal. És a dir, sí, està molt ben redactat i no deixa cap tema sense tractar, però és tan precís i detallat que al final et fas un embolic enorme al cap ja que poquet a poquet et va explicant toooooooooooooooooooooooooooot el període històric, pràcticament d'any en any. Ho més bo d'Asimov és que no explica els aconteixements sense més sinò que hi afegeix anècdotes i dades curioses sobre què va ocòrrer: per exemple, explica que quan els visigods van conquistar Roma es van quedar tan fascinats per la bellesa de la ciutat que no van ser capaços de destruïr cap edifici, es van comportar com a turistes segons Asimov. I vulguis o no, aquestes anècdotes donen vida al relat.

Per a concloure, si us interessa la història o si hi ha algún període històric que us interessi en particular, no dubteu en buscar a Asimov ja que us puc assegurar que no es deixa passar ni una.

A llegir!

miércoles, 2 de mayo de 2012

La curiosidad mató al gato - La curiositat va matar el gat

¡Buenas!

Por desgracia hoy no traigo una entrada sobre literatura, ni bibliotecas ni ná de eso. Hoy vengo a hablar de... ¡¡virus!!. Os voy a hablar desde mi experiencia, no sé cómo funcionará en otros casos. Yo tengo mi blog ubicado en Blogger, una superfície de... ¿Google? Sí, creo que es de Google, o de Msn, o de algún grandullón de estos. Para crearte el blog tienes que hacerte una cuenta en Blogger y a través de esa cuenta puedes crear diversos blogs, crear nuevas entradas, cambiar fondos del blog, colorines de las letras y demás cositas. Una de las opciones más interesantes (en mi opinión) es la de comentarios de los visitantes (¡comentad más!) y la de Estadísticas: a través del apartado de Estadísticas puedes ver cuánta gente visita al día y al mes tu blog, de qué enlace provienen esas visitas y de qué país.

Pues bien, siempre había recibido visitas de Alemania y Estados Unidos, pero desde hace unos días empecé a recibir muchas visitas de Rusia. Bueno, muchas muchas no, pero sí dos o tres al día, y yo pensaba: ¿qué verán los rusos en mi blog? Incluso pensé en hacer una entrada en ruso, visto el éxito. Total, que miré las fuentes de tráfico para ver a través de qué enlace venían tantas visitas. Lo que me aparecía eran páginas como estas (¡¡NO ENTRÉIS!!):


www3.bestbxcleaner.com
www4.best-aruchecker.com

Empecé a buscar información y resulta que son páginas rusas que se dedican a alojar troyanos en sus webs y a intentar robar contraseñas de los usuarios. Todos somos humanos y a todos nos pica la curiosidad, así que es normal que si ves que una página extranjera mira casi cada día tu blog, al final vayas a dicha página a ver si es que forma parte de un gran sello editorial ruso, una librería rusa o vete tú a saber el qué. Así que, se supone que cuando clicas en la página, se te descarga un troyano al pc. Dijeron que Blogger ya estaba avisada para que pusiera freno a estas páginas, por lo que he leído hay gente que recibe más de veinte visitas diarias de este tipo de webs y entran de forma masiva en todos los blogs, no importa de qué tema traten. 

Mucho cuidadito con este tipo de páginas, no visitéis páginas que no conozcáis de nada, por mucho que os pique la curiosidad por saber quién es vuestro admirador secreto. Yo casi pierdo una de las cuentas de Hotmail, así que no es moco de pavo.

¡ Decírselo a la gente que sepáis que tiene blog y... ¡cuidadín!

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Bones!

Per desgracia avui no us porto una entrada sobre literatura, ni biblioteques ni res d'això. Avui vinc a parlar-vos de... virus! Us parlaré des de la meva experiència, no sé pas com funcionarà en d'altres casos. Jo tinc el meu blog ubicat a Blogger, una superfície de... Google? Sí, crec que és de Google, o de Msn, o d'algun grandot d'aquests. Per a crear-te un blog t'has de fer un compte a Blogger i a través d'aquest compte pots crear diversos blogs, crear noves entrades, canviar fons del blog, colorins de les lletres i més cosetes. Una de les opcions més interessants (sota la meva opinió) és la dels comentaris dels visitants (comenteu més!) i la d'Estadístiques: a través de l'apartat d'Estadístiques pots veure quanta gent visita al mes i al dia el teu blog, des de quin enllaç venen aquestes visites i des de quin país. 

Doncs bé, sempre he rebut visites des d'Alemanya i Estats Units, però des de fa uns quants dies vaig començar a rebre moltes visites des de Russia. Fins i tot vaig pensar en fer una entrada en rús vist el meu èxit. Total, que vaig mirar les fonts de tràfic per a veure de quin enllaç venien tantes visites. Apareixien pàgines com aquestes:

www3. bestbxcleaner.com
www4. best-aruchecker.com

Vaig començar a cercar informació i resulta que són pàgines russes que es dediquen a allotjar troians en les seves webs i així intentar robar les contrasenyes dels usuaris. Tots som humans i a tots ens pica la curiositat, així que és normal que si veus que una pàgina estranjera mira gairebé tots els dies el teu blog, al final vagis a aquesta pàgina a veure si forma part d'un gran segell editorial rús, una llibreria russa o ves a saber. Així que, se suposa que quan cliques al web, se't descarrega un troià al teu pc. Van dir que ja han avisat a Blogger per a que posi fre a aquestes pàgines, pel que llegit hi ha gent que rep més de vint visites al dia d'aquesta mena de webs i entren de forma massiva a tots els blogs, no importa la seva temàtica. 

Molt de compte amb aquestes pàgines, no visiteu pàgines que no conegueu per molt que us piqui la curiositat per saber qui és el vostre admirador secret. Jo gairebé perdo un compte de Hotmail, o sigui que molt de compte.

Digueu-li a la gent que conegueu que tingui blog i compte!