¡Buenas!
Aquí llega la desaparecida en combate. Ya sé que hace un montón que no escribo en el blog y aún faltan un par de meses para que pueda retomar su actividad normal, así que os hago esta entrada para explicaros el por qué de toda esta dejadez.
Os cuento: yo estoy estudiando el Grado en Información y Documentación porque tengo como objetivo trabajar en bibliotecas u otras unidades de información. Mi vida son los libros y a eso me quiero dedicar. La cuestión es que a finales de Octubre salió una convocatoria de oposiciones a auxiliar de biblioteca en mi municipio, así que decidí apuntarme. Haced cuentas: estar estudiando una carrera + preparar oposiciones = marronazo. Total, que si ya estaba suficientemente liada, a principios de Diciembre me llaman de Fnac y me dicen que si quiero trabajar durante la Campaña de Navidad en la sección de libros. Estando como están las cosas y sin un duro en el banco les dije que sí, así que estudiar una carrera + preparar oposiciones + trabajar a media jornada = no tener tiempo ni de tomar un café.
Sí amigos, estoy muy estresada, pero sarna con gusto no pica ya que todas las actividades a las que estoy prestando tiempo me ayudarán a conseguir lo que quiero (espero). Así que, sintiéndolo mucho, no creo que vuelva a escribir posts a su ritmo habitual hasta Febrero. De hecho estoy escribiendo esto deprisa y corriendo porque ya me daba un poquito de vergüenza tener el blog tan abandonado y no podía estar sin daros una explicación.
¡Nos vemos en Febrero!
----------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones!
Aquí arriba la desapareguda en combat. Ja sé que fa un munt que no escric al bloh i encara falten un parell de mesos perquè pugui reprendre la seva activitat normal, així que us faig aquesta entrada per explicar el perquè de tota aquesta deixadesa.
Us explico: jo estic estudiant el Grau en Informació i Documentació perquè tinc com a objectiu treballar en biblioteques o altres unitats d'informació. La meva vida són els llibres i a això em vull dedicar. La qüestió és que a finals d'octubre va sortir una convocatòria d'oposicions a auxiliar de biblioteca en el meu municipi, així que vaig decidir apuntar-m'hi. Feu comptes: estar estudiant una carrera + preparar oposicions = marronazo. Total, que si ja estava prou embolicada, a principis de desembre em truquen de Fnac i em diuen que si vull treballar durant la Campanya de Nadal a la secció de llibres. Estant com estan les coses i sense un duro al banc els vaig dir que sí, així que estudiar una carrera + preparar oposicions + treballar a mitja jornada = no tenir temps ni de prendre un cafè.
Sí amics, estic molt estressada, però sarna amb gust no pica ja que totes les activitats a les que estic prestant temps m'ajudaran a aconseguir el que vull (espero). Així que, sentint-ho molt, no crec que torni a escriure posts al seu ritme habitual fins Febrer. De fet estic escrivint això a corre-cuita perquè ja em feia una mica de vergonya tenir el blog tan abandonat i no podia estar sense donar-vos una explicació.
Ens veiem al Febrer!
miércoles, 12 de diciembre de 2012
jueves, 25 de octubre de 2012
El último deseo - L'últim desig
¡Buenas!
He tardado un poquito en hacer esta entrada porque estos días ha sido mi cumpleaños (25 primaveras, como lo oyes), y he estado liada con celebraciones, soplo de velas y disfrute de regalos. Por cierto, mi hombre me ha regalado un libro de Drizzt Do'Urden, otro personajillo del que algún día os hablaré...
Pero hoy vamos a lo que vamos: lo prometido es deuda, voy a dedicar una entrada a cada uno de los libros de la saga de Geralt de Rivia, de Andrzej Sapkowski. Os pongo en antecedentes: la saga de Geralt de Rivia comienza con dos libros de cuentos sueltos sobre Geralt y sus compañeros de aventuras. En estos cuentos todavía no se desarrolla la historia épica que se explica en el resto de libros, pero a través de los cuentos vamos conociendo a todos los personajes y todas sus facetas, como el sentido del humor de Jaskier, amigo trovador del brujo o los cambios de humor de Yennefer, amante - amiga - compañera odiosa - amor platónico de Geralt.
Hoy empezamos por el principio de los tiempos: El último deseo.
He de decir que éste no fue el primer libro de Geralt que yo me leí: mi novio me regaló primero La espada del Destino, que dentro de la saga ocupa el segundo lugar, pero tampoco me importó demasiado ya que, como he dicho, los dos primeros libros son cuentos sueltos sobre los personajes que más adelante conformarán el imaginario de la saga. Si queréis saber qué me pareció La Espada del Destino tendréis que esperar a la siguiente entrada.
El Último Deseo narra las aventuras y desventuras de Geralt de Rivia, y es ahí donde vemos lo desgraciado de su existencia: todos los señores de las diversas villas y villorrios se disputan en un momento dado los trabajos de un brujo (que si tengo una estrige revoltosa en las alcantarillas, que si hay un gul que no para de estorbar...), pero a la hora de la verdad, los brujos no están valorados ni por su trabajo ni por sus condiciones físicas.
Se supone que los brujos son niños que desde muy pequeños son entrenados para poder matar a todo tipo de monstruos y peligros varios. Además del entrenamiento físico, se les realiza la Prueba de las Hierbas: les dan una serie de elixires compuestos por diferentes plantas que harán que su genética mute para mejorar sus capacidades físicas: son más rápidos, ven mejor en la oscuridad, tienen los sentidos más desarrollados... Geralt también es conocido como "El lobo blanco" ya que después de la Prueba su pelo se quedó completamente blanco. Hay un punto importante: no todos los niños superan la Prueba.
Digamos que los brujos son como super hombres, pero en realidad todo el mundo les trata como a mutantes, bichos raros que sólo saben matar y que no tienen sentimientos ni escrúpulos. Geralt está resignado a ese papel y se compadece constantemente de su condición: Sapkowski nos muestra un personaje cínico, enfadado con el mundo pero que no es capaz de darle la espalda a aquellos que lo tratan tan mal. Para mí esa es la gracia del personaje, Geralt es muy buena persona pese a que todo le dicta que no lo sea. Dada su condición de brujo, a nadie le sorprendería si fuera hosco y frío con la gente, si no le importara nada más que el dinero y no pusiera sentimiento en lo que hace: eso es lo que se espera de él. Y en muchos momentos él se llega a creer que su naturaleza es así, que realmente él es una persona que no merece un trato agradable porque es un mutante, pero siempre, siempre, siempre acaba demostrando que es mucho más humano de lo que todos creen y acaba haciendo algo valiente y arriesgado que sabe que nadie le agradecerá y que incluso hará que le expulsen de la ciudad o termine en los calabozos, pero es lo que le dicta su conciencia.
Como ya he dicho, El Último deseo está formado por cuentos sueltos, en concreto siete cuentos: La voz de la razón, El Brujo, La semilla de la verdad, Un mal menor, Una cuestión de precio, El Confín del mundo y El último deseo. La crítica ha destacado a Sapkowski por su capacidad para reflejar la cultura popular polaca y universal en los libros del brujo: así, encontramos clásicos como La Bella y la Bestia pero con un toque mucho más macabro y cruel y con mucho más sentido del humor. Es importante destacar el sentido del humor de la saga de Geralt de Rivia: hay conversaciones que están tan bien ejecutadas y son tan amenas que te parece estar sentado a la mesa con los personajes y os aseguro que durante esas conversaciones ha habido momentos que me he reído a carcajada limpia.
Por último, destacar a un personaje que sobresale por encima de todos los demás con diferencia y que aparece justo al final del libro: la hechicera Yennefer de Vengerberg, una belleza de pelo rizado negro y ojos violetas que siempre huele a lilas y grosellas. Ay amigos, quién no ha soñado ser Yennefer... Geralt nos la presenta como una hechicera caprichosa, presuntuosa y aprovechada, una mujer que utiliza sus encantos para conseguir aquello que quiere y al precio que sea. Yennefer, como todas las hechiceras, es estéril, y su mayor deseo es poder recuperar su fertilidad, llegando así a intentar capturar a un ser mágico mucho más poderoso que ella. Geralt, al cual ha tratado fatal y le ha metido en problemas con la guardia de la ciudad, acude a ayudarla porque sabe que la hechicera no puede ganar y sella su destino al de ella. Así nace una historia de amor entre Geralt y Yennefer que se prolongará hasta el final de la saga. Es un romance frustrante y lleno de decepciones y reproches por parte de ambos, pero al final siempre terminan el uno con el otro hasta el punto de tener una hija en común. Pero de eso ya hablaremos más adelante...
Para terminar os diré que la editorial Alamut presenta este primer libro con dos portadas diferentes: una es la clásica en la que aparece Geralt de Rivia de costado y otra una edición especial dedicada al videojuego The Witcher 2, basado en las aventuras del brujo, y en la que aparece el personaje del videojuego de cuerpo entero. Personalmente me quedo con la clásica aunque la del The Witcher 2 también es muy chula y mucho más épica.
Muy muy recomendado.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones!
He trigat una mica en fer aquesta entrada perquè aquests dies ha estat el meu aniversari (25 primaveres, com ho sents), i he estat embolicada amb celebracions, espelmes i gaudi de regals. Per cert, el meu home m'ha regalat un llibre de Drizzt Do'Urden, un altre personatge del que algun dia us parlaré ...
Però avui anem al que anem: el promès és deute, vaig a dedicar una entrada a cada un dels llibres de la saga de Geralt de Rivia, d'Andrzej Sapkowski. Us poso en antecedentes: la saga de Geralt de Rivia comença amb dos llibres de contes solts sobre Geralt i els seus companys d'aventures. En aquests contes encara no es desenvolupa la història èpica que s'explica a la resta de llibres, però a través dels contes anem coneixent tots els personatges i totes les seves facetes, com el sentit de l'humor de Jaskier, amic trobador del bruixot o els canvis d'humor de Yennefer, amant - amiga - companya odiosa - amor platònic de Geralt.
Avui comencem pel principi dels temps: L'últim desig.
He de dir que aquest no va ser el primer llibre de Geralt que jo em vaig llegir: el meu xicot em va regalar primer L'espasa del destí, que dins de la saga ocupa el segon lloc, però tampoc em va importar massa ja que, com he dit, els dos primers llibres són contes solts sobre els personatges que més endavant conformaran l'imaginari de la saga. Si voleu saber què em va semblar l'Espasa del Destí haureu d'esperar a la següent entrada.
L'Últim Desig narra les aventures i desventures de Geralt de Rivia, i és aquí on veiem el desgraciat de la seva existència: tots els senyors de les diverses viles i llogarets es disputen en un moment donat els treballs d'un bruixot (que si tinc una estrige revoltosa a les clavegueres, que si hi ha un Gul que no para de destorbar ...), però a l'hora de la veritat, els bruixots no estan valorats ni pel seu treball ni per les seves condicions físiques.
Se suposa que els bruixots són nens que de ben petits són entrenats per poder matar a tot tipus de monstres i perills diversos. A més de l'entrenament físic, se'ls realitza la Prova de les Herbes: els donen una sèrie de elixirs compostos per diferents plantes que faran que la seva genètica muti per millorar les seves capacitats físiques: són més ràpids, veuen millor en la foscor, tenen els sentits més desenvolupats ... Geralt també és conegut com "El llop blanc" ja que després de la Prova seu pèl es va quedar completament blanc. Hi ha un punt important: no tots els nens superen la prova.
Diguem que els bruixots són com super homes, però en realitat tothom els tracta com a mutants, estranya raça que només saben matar i que no tenen sentiments ni escrúpols. Geralt està resignat a aquest paper i es compadeix constantment de la seva condició: Sapkowski ens mostra un personatge cínic, enfadat amb el món però que no és capaç de donar-li l'esquena a aquells que el tracten tan malament. Per a mi aquesta és la gràcia del personatge, Geralt és molt bona persona tot i que tot li dicta que no ho sigui. Donada la seva condició de bruixot, a ningú li sorprendria que fos esquerp i fred amb la gent, si no li importés res més que els diners i no posés sentiment pel que fa: això és el que s'espera d'ell. I en molts moments ell s'arriba a creure que la seva naturalesa és així, que realment ell és una persona que no mereix un tracte agradable perquè és un mutant, però sempre, sempre, sempre acaba demostrant que és molt més humà del que tots creuen i acaba fent una mica valent i arriscat que sap que ningú li agrairà i que fins i tot farà que l'expulsen de la ciutat o acabi en els calabossos, però és el que li dicta la seva consciència.
Com ja he dit, L'Últim desig està format per contes solts, en concret set contes: La veu de la raó, el Bruixot, La llavor de la veritat, Un mal menor, Una qüestió de preu, Els confins del món i L'últim desig. La crítica ha destacat Sapkowski per la seva capacitat per reflectir la cultura popular polonesa i universal en els llibres del bruixot: així, trobem clàssics com La Bella i la Bèstia però amb un toc molt més macabre i cruel i amb molt més sentit de l'humor. És important destacar el sentit de l'humor de la saga de Geralt de Rivia: hi ha converses que estan tan ben executades i són tan amenes que et sembla estar assegut a la taula amb els personatges i us asseguro que durant aquestes converses ha hagut moments que m'he rigut a cor què vols.
Finalment, destacar un personatge que sobresurt per sobre de tots els altres amb diferència i que apareix just al final del llibre: la bruixa Yennefer de Vengerberg, una bellesa de pèl arrissat negre i ulls violetes que sempre fa olor de liles i groselles. Ai amics, qui no ha somiat ser Yennefer ... Geralt ens la presenta com una bruixa capritxosa, presumptuosa i aprofitada, una dona que utilitza els seus encants per aconseguir allò que vol i al preu que sigui. Yennefer, com totes les bruixes, és estèril, i el seu major desig és poder recuperar la seva fertilitat, arribant així a intentar capturar un ésser màgic molt més poderós que ella. Geralt, al qual ha tractat fatal i l'ha ficat en problemes amb la guàrdia de la ciutat, va a ajudar perquè sap que la bruixa no pot guanyar i segella el seu destí al d'ella. Així neix una història d'amor entre Geralt i Yennefer que es prolongarà fins al final de la saga. És un romanç frustrant i ple de decepcions i retrets per part dels dos, però al final sempre acaben l'un amb l'altre fins al punt de tenir una filla en comú. Però d'això ja en parlarem més endavant ...
Per acabar us diré que l'editorial Alamut presenta aquest primer llibre amb dues portades diferents: una és la clàssica en què apareix Geralt de Rivia de costat i una altra una edició especial dedicada al videojoc The Witcher 2, basat en les aventures del bruixot, i en la qual apareix el personatge del videojoc de cos sencer. Personalment em quedo amb la clàssica encara que la de The Witcher 2 també és molt xula i molt més èpica.
Molt molt recomanat.
He tardado un poquito en hacer esta entrada porque estos días ha sido mi cumpleaños (25 primaveras, como lo oyes), y he estado liada con celebraciones, soplo de velas y disfrute de regalos. Por cierto, mi hombre me ha regalado un libro de Drizzt Do'Urden, otro personajillo del que algún día os hablaré...
Pero hoy vamos a lo que vamos: lo prometido es deuda, voy a dedicar una entrada a cada uno de los libros de la saga de Geralt de Rivia, de Andrzej Sapkowski. Os pongo en antecedentes: la saga de Geralt de Rivia comienza con dos libros de cuentos sueltos sobre Geralt y sus compañeros de aventuras. En estos cuentos todavía no se desarrolla la historia épica que se explica en el resto de libros, pero a través de los cuentos vamos conociendo a todos los personajes y todas sus facetas, como el sentido del humor de Jaskier, amigo trovador del brujo o los cambios de humor de Yennefer, amante - amiga - compañera odiosa - amor platónico de Geralt.
Hoy empezamos por el principio de los tiempos: El último deseo.
He de decir que éste no fue el primer libro de Geralt que yo me leí: mi novio me regaló primero La espada del Destino, que dentro de la saga ocupa el segundo lugar, pero tampoco me importó demasiado ya que, como he dicho, los dos primeros libros son cuentos sueltos sobre los personajes que más adelante conformarán el imaginario de la saga. Si queréis saber qué me pareció La Espada del Destino tendréis que esperar a la siguiente entrada.
El Último Deseo narra las aventuras y desventuras de Geralt de Rivia, y es ahí donde vemos lo desgraciado de su existencia: todos los señores de las diversas villas y villorrios se disputan en un momento dado los trabajos de un brujo (que si tengo una estrige revoltosa en las alcantarillas, que si hay un gul que no para de estorbar...), pero a la hora de la verdad, los brujos no están valorados ni por su trabajo ni por sus condiciones físicas.
Se supone que los brujos son niños que desde muy pequeños son entrenados para poder matar a todo tipo de monstruos y peligros varios. Además del entrenamiento físico, se les realiza la Prueba de las Hierbas: les dan una serie de elixires compuestos por diferentes plantas que harán que su genética mute para mejorar sus capacidades físicas: son más rápidos, ven mejor en la oscuridad, tienen los sentidos más desarrollados... Geralt también es conocido como "El lobo blanco" ya que después de la Prueba su pelo se quedó completamente blanco. Hay un punto importante: no todos los niños superan la Prueba.
Digamos que los brujos son como super hombres, pero en realidad todo el mundo les trata como a mutantes, bichos raros que sólo saben matar y que no tienen sentimientos ni escrúpulos. Geralt está resignado a ese papel y se compadece constantemente de su condición: Sapkowski nos muestra un personaje cínico, enfadado con el mundo pero que no es capaz de darle la espalda a aquellos que lo tratan tan mal. Para mí esa es la gracia del personaje, Geralt es muy buena persona pese a que todo le dicta que no lo sea. Dada su condición de brujo, a nadie le sorprendería si fuera hosco y frío con la gente, si no le importara nada más que el dinero y no pusiera sentimiento en lo que hace: eso es lo que se espera de él. Y en muchos momentos él se llega a creer que su naturaleza es así, que realmente él es una persona que no merece un trato agradable porque es un mutante, pero siempre, siempre, siempre acaba demostrando que es mucho más humano de lo que todos creen y acaba haciendo algo valiente y arriesgado que sabe que nadie le agradecerá y que incluso hará que le expulsen de la ciudad o termine en los calabozos, pero es lo que le dicta su conciencia.
Como ya he dicho, El Último deseo está formado por cuentos sueltos, en concreto siete cuentos: La voz de la razón, El Brujo, La semilla de la verdad, Un mal menor, Una cuestión de precio, El Confín del mundo y El último deseo. La crítica ha destacado a Sapkowski por su capacidad para reflejar la cultura popular polaca y universal en los libros del brujo: así, encontramos clásicos como La Bella y la Bestia pero con un toque mucho más macabro y cruel y con mucho más sentido del humor. Es importante destacar el sentido del humor de la saga de Geralt de Rivia: hay conversaciones que están tan bien ejecutadas y son tan amenas que te parece estar sentado a la mesa con los personajes y os aseguro que durante esas conversaciones ha habido momentos que me he reído a carcajada limpia.
Por último, destacar a un personaje que sobresale por encima de todos los demás con diferencia y que aparece justo al final del libro: la hechicera Yennefer de Vengerberg, una belleza de pelo rizado negro y ojos violetas que siempre huele a lilas y grosellas. Ay amigos, quién no ha soñado ser Yennefer... Geralt nos la presenta como una hechicera caprichosa, presuntuosa y aprovechada, una mujer que utiliza sus encantos para conseguir aquello que quiere y al precio que sea. Yennefer, como todas las hechiceras, es estéril, y su mayor deseo es poder recuperar su fertilidad, llegando así a intentar capturar a un ser mágico mucho más poderoso que ella. Geralt, al cual ha tratado fatal y le ha metido en problemas con la guardia de la ciudad, acude a ayudarla porque sabe que la hechicera no puede ganar y sella su destino al de ella. Así nace una historia de amor entre Geralt y Yennefer que se prolongará hasta el final de la saga. Es un romance frustrante y lleno de decepciones y reproches por parte de ambos, pero al final siempre terminan el uno con el otro hasta el punto de tener una hija en común. Pero de eso ya hablaremos más adelante...
Para terminar os diré que la editorial Alamut presenta este primer libro con dos portadas diferentes: una es la clásica en la que aparece Geralt de Rivia de costado y otra una edición especial dedicada al videojuego The Witcher 2, basado en las aventuras del brujo, y en la que aparece el personaje del videojuego de cuerpo entero. Personalmente me quedo con la clásica aunque la del The Witcher 2 también es muy chula y mucho más épica.
Muy muy recomendado.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones!
He trigat una mica en fer aquesta entrada perquè aquests dies ha estat el meu aniversari (25 primaveres, com ho sents), i he estat embolicada amb celebracions, espelmes i gaudi de regals. Per cert, el meu home m'ha regalat un llibre de Drizzt Do'Urden, un altre personatge del que algun dia us parlaré ...
Però avui anem al que anem: el promès és deute, vaig a dedicar una entrada a cada un dels llibres de la saga de Geralt de Rivia, d'Andrzej Sapkowski. Us poso en antecedentes: la saga de Geralt de Rivia comença amb dos llibres de contes solts sobre Geralt i els seus companys d'aventures. En aquests contes encara no es desenvolupa la història èpica que s'explica a la resta de llibres, però a través dels contes anem coneixent tots els personatges i totes les seves facetes, com el sentit de l'humor de Jaskier, amic trobador del bruixot o els canvis d'humor de Yennefer, amant - amiga - companya odiosa - amor platònic de Geralt.
Avui comencem pel principi dels temps: L'últim desig.
He de dir que aquest no va ser el primer llibre de Geralt que jo em vaig llegir: el meu xicot em va regalar primer L'espasa del destí, que dins de la saga ocupa el segon lloc, però tampoc em va importar massa ja que, com he dit, els dos primers llibres són contes solts sobre els personatges que més endavant conformaran l'imaginari de la saga. Si voleu saber què em va semblar l'Espasa del Destí haureu d'esperar a la següent entrada.
L'Últim Desig narra les aventures i desventures de Geralt de Rivia, i és aquí on veiem el desgraciat de la seva existència: tots els senyors de les diverses viles i llogarets es disputen en un moment donat els treballs d'un bruixot (que si tinc una estrige revoltosa a les clavegueres, que si hi ha un Gul que no para de destorbar ...), però a l'hora de la veritat, els bruixots no estan valorats ni pel seu treball ni per les seves condicions físiques.
Se suposa que els bruixots són nens que de ben petits són entrenats per poder matar a tot tipus de monstres i perills diversos. A més de l'entrenament físic, se'ls realitza la Prova de les Herbes: els donen una sèrie de elixirs compostos per diferents plantes que faran que la seva genètica muti per millorar les seves capacitats físiques: són més ràpids, veuen millor en la foscor, tenen els sentits més desenvolupats ... Geralt també és conegut com "El llop blanc" ja que després de la Prova seu pèl es va quedar completament blanc. Hi ha un punt important: no tots els nens superen la prova.
Diguem que els bruixots són com super homes, però en realitat tothom els tracta com a mutants, estranya raça que només saben matar i que no tenen sentiments ni escrúpols. Geralt està resignat a aquest paper i es compadeix constantment de la seva condició: Sapkowski ens mostra un personatge cínic, enfadat amb el món però que no és capaç de donar-li l'esquena a aquells que el tracten tan malament. Per a mi aquesta és la gràcia del personatge, Geralt és molt bona persona tot i que tot li dicta que no ho sigui. Donada la seva condició de bruixot, a ningú li sorprendria que fos esquerp i fred amb la gent, si no li importés res més que els diners i no posés sentiment pel que fa: això és el que s'espera d'ell. I en molts moments ell s'arriba a creure que la seva naturalesa és així, que realment ell és una persona que no mereix un tracte agradable perquè és un mutant, però sempre, sempre, sempre acaba demostrant que és molt més humà del que tots creuen i acaba fent una mica valent i arriscat que sap que ningú li agrairà i que fins i tot farà que l'expulsen de la ciutat o acabi en els calabossos, però és el que li dicta la seva consciència.
Com ja he dit, L'Últim desig està format per contes solts, en concret set contes: La veu de la raó, el Bruixot, La llavor de la veritat, Un mal menor, Una qüestió de preu, Els confins del món i L'últim desig. La crítica ha destacat Sapkowski per la seva capacitat per reflectir la cultura popular polonesa i universal en els llibres del bruixot: així, trobem clàssics com La Bella i la Bèstia però amb un toc molt més macabre i cruel i amb molt més sentit de l'humor. És important destacar el sentit de l'humor de la saga de Geralt de Rivia: hi ha converses que estan tan ben executades i són tan amenes que et sembla estar assegut a la taula amb els personatges i us asseguro que durant aquestes converses ha hagut moments que m'he rigut a cor què vols.
Finalment, destacar un personatge que sobresurt per sobre de tots els altres amb diferència i que apareix just al final del llibre: la bruixa Yennefer de Vengerberg, una bellesa de pèl arrissat negre i ulls violetes que sempre fa olor de liles i groselles. Ai amics, qui no ha somiat ser Yennefer ... Geralt ens la presenta com una bruixa capritxosa, presumptuosa i aprofitada, una dona que utilitza els seus encants per aconseguir allò que vol i al preu que sigui. Yennefer, com totes les bruixes, és estèril, i el seu major desig és poder recuperar la seva fertilitat, arribant així a intentar capturar un ésser màgic molt més poderós que ella. Geralt, al qual ha tractat fatal i l'ha ficat en problemes amb la guàrdia de la ciutat, va a ajudar perquè sap que la bruixa no pot guanyar i segella el seu destí al d'ella. Així neix una història d'amor entre Geralt i Yennefer que es prolongarà fins al final de la saga. És un romanç frustrant i ple de decepcions i retrets per part dels dos, però al final sempre acaben l'un amb l'altre fins al punt de tenir una filla en comú. Però d'això ja en parlarem més endavant ...
Per acabar us diré que l'editorial Alamut presenta aquest primer llibre amb dues portades diferents: una és la clàssica en què apareix Geralt de Rivia de costat i una altra una edició especial dedicada al videojoc The Witcher 2, basat en les aventures del bruixot, i en la qual apareix el personatge del videojoc de cos sencer. Personalment em quedo amb la clàssica encara que la de The Witcher 2 també és molt xula i molt més èpica.
Molt molt recomanat.
jueves, 27 de septiembre de 2012
Geralt de Rivia - Geralt de Rivia
¡Buenas! He decidido empezar una serie de entradas dedicadas a la obra de Andrzej Sapkowski, autor de la saga de Geralt de Rivia, entre otras obras. ¿Por qué voy a hacer esto? Hace poco le dediqué una entrada a este autor ya que su forma de escribir me parece una absoluta pasada y me tiene del todo fascinada, así que ahora me dispongo a hacer una reseña de cada una de las obras que forman la saga de Geralt de Rivia porque el brujo es su plato estrella y me he leído cada uno de los libros un par de veces por lo menos (¡¡no puedo parar!!).
Os pongo en antecedentes: la saga de Geralt de Rivia explica las aventuras de, como no, Geralt de Rivia, un brujo que se dedica a matar monstruos, despejar caminos o quitar maldiciones, entre otras chapuzas. Ojo, es una saga de ciencia - ficción, pero los personajes tienen problemas reales, no es la típica saga de literatura fantástica en la que un cazador de dragones tiene que salvar al mundo del malvado señor-de-las-tinieblas-inifinitas-y-profundas-del-abismo-negro-de-la-oscuridad-eterna-y-maligna. No, Geralt es un tío normal y corriente que negocia sus tarifas antes de matar a una estrige o liberar un cementerio lleno de guls. La verdad es que me recuerda bastante a la situación actual ya que muchas veces las ciudades que lo contratan no quieren pagar (como los ayuntamientos de algunos municipios españoles) o la gente trata a Geralt de forma despectiva por la profesión que tiene, infravalorandole por hacer algo muy necesario pero que nadie quiere hacer (como podría ser hoy en día la profesión del personal de limpieza).
En cualquier caso, esta saga era muy conocida en su Polonia natal, pero alcanzó fama mundial gracias a la creación de un videojuego basado en las novelas de Geralt de Rivia: The Witcher (desarrollado por CD Projekt Red Studio y Atari). Tenemos suerte de que España sea tierra de viciados a los juegos de rol ya que gracias a ello los libros de Sapkowski se han traducido a nuestro idioma (sólo están disponibles en polaco, inglés y español. Ahora los están traduciendo al francés).
Así que creo esta entrada para haceros esta pequeña introducción al mundo de Geralt de Rivia. A mí desde luego me tiene embobada, Sapkowski combina la aventura con un humor irreverente, mezcla romanticismo con muerte y luchas con conversaciones de taberna.
En breve comenzaré las entradas dedicadas a cada uno de los libros, ¡un poco de paciencia!
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones! He decidit començar una sèrie d'entrades dedicades a l'obra de Andrzej Sapkowski, autor de la saga de Geralt de Rivia, entre altres obres. Per què faré això? Fa poc li vaig dedicar una entrada a aquest autor ja que la seva forma d'escriure em sembla una absoluta passada i em té del tot fascinada, així que ara em disposo a fer una ressenya de cadascuna de les obres que formen la saga de Geralt de Rivia ja que el bruixot és el seu plat estrella i m'he llegit cadascun dels llibres un parell de vegades com a mínim (¡¡no puc parar!!).
Us poso en antecedents: la saga de Geralt de Rivia explica les aventures d'en, com no, Geralt de Rivia, un bruixot que es dedica a matar monstres, aclarir camins o treure malediccions, entre altres nyaps. Compte, és una saga de ciència - ficció, però els personatges tenen problemes reals, no és la típica saga de literatura fantàstica en què un caçador de dracs ha de salvar el món del malvat senyor-de-les-tenebres-inifinites-i -profundes-del-abisme-negre-de-la-foscor-eterna-i-maligna. No, Geralt és un tio normal i corrent que negocia les seves tarifes abans de matar una estrige o alliberar un cementiri ple de guls. La veritat és que em recorda bastant a la situació actual ja que moltes vegades les ciutats que el contracten no volen pagar (com els ajuntaments d'alguns municipis espanyols) o la gent tracta a Geralt de manera despectiva per la professió que té, infravalorant-lo per fer allò que és molt necessari però que ningú vol fer (com podria ser avui en dia la professió del personal de neteja).
En qualsevol cas, aquesta saga era molt coneguda a la seva Polònia natal, però va aconseguir fama mundial gràcies a la creació d'un videojoc basat en les novel · les de Geralt de Rivia: The Witcher (desenvolupat per CD Projekt Xarxa Studio i Atari). Tenim sort que Espanya sigui terra de viciats als jocs de rol ja que gràcies a això els llibres de Sapkowski s'han traduït al nostre idioma (només estan disponibles en polonès, anglès i espanyol. Ara els estan traduint al francès).
Així que creo aquesta entrada per fer-vos aquesta petita introducció al món de Geralt de Rivia. A mi per descomptat em té embadalida, Sapkowski combina l'aventura amb un humor irreverent, barreja romanticisme amb mort i lluites amb converses de taverna.
En breu començaré les entrades dedicades a cadascun dels llibres, ¡una mica de paciència!
Os pongo en antecedentes: la saga de Geralt de Rivia explica las aventuras de, como no, Geralt de Rivia, un brujo que se dedica a matar monstruos, despejar caminos o quitar maldiciones, entre otras chapuzas. Ojo, es una saga de ciencia - ficción, pero los personajes tienen problemas reales, no es la típica saga de literatura fantástica en la que un cazador de dragones tiene que salvar al mundo del malvado señor-de-las-tinieblas-inifinitas-y-profundas-del-abismo-negro-de-la-oscuridad-eterna-y-maligna. No, Geralt es un tío normal y corriente que negocia sus tarifas antes de matar a una estrige o liberar un cementerio lleno de guls. La verdad es que me recuerda bastante a la situación actual ya que muchas veces las ciudades que lo contratan no quieren pagar (como los ayuntamientos de algunos municipios españoles) o la gente trata a Geralt de forma despectiva por la profesión que tiene, infravalorandole por hacer algo muy necesario pero que nadie quiere hacer (como podría ser hoy en día la profesión del personal de limpieza).
En cualquier caso, esta saga era muy conocida en su Polonia natal, pero alcanzó fama mundial gracias a la creación de un videojuego basado en las novelas de Geralt de Rivia: The Witcher (desarrollado por CD Projekt Red Studio y Atari). Tenemos suerte de que España sea tierra de viciados a los juegos de rol ya que gracias a ello los libros de Sapkowski se han traducido a nuestro idioma (sólo están disponibles en polaco, inglés y español. Ahora los están traduciendo al francés).
Así que creo esta entrada para haceros esta pequeña introducción al mundo de Geralt de Rivia. A mí desde luego me tiene embobada, Sapkowski combina la aventura con un humor irreverente, mezcla romanticismo con muerte y luchas con conversaciones de taberna.
En breve comenzaré las entradas dedicadas a cada uno de los libros, ¡un poco de paciencia!
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones! He decidit començar una sèrie d'entrades dedicades a l'obra de Andrzej Sapkowski, autor de la saga de Geralt de Rivia, entre altres obres. Per què faré això? Fa poc li vaig dedicar una entrada a aquest autor ja que la seva forma d'escriure em sembla una absoluta passada i em té del tot fascinada, així que ara em disposo a fer una ressenya de cadascuna de les obres que formen la saga de Geralt de Rivia ja que el bruixot és el seu plat estrella i m'he llegit cadascun dels llibres un parell de vegades com a mínim (¡¡no puc parar!!).
Us poso en antecedents: la saga de Geralt de Rivia explica les aventures d'en, com no, Geralt de Rivia, un bruixot que es dedica a matar monstres, aclarir camins o treure malediccions, entre altres nyaps. Compte, és una saga de ciència - ficció, però els personatges tenen problemes reals, no és la típica saga de literatura fantàstica en què un caçador de dracs ha de salvar el món del malvat senyor-de-les-tenebres-inifinites-i -profundes-del-abisme-negre-de-la-foscor-eterna-i-maligna. No, Geralt és un tio normal i corrent que negocia les seves tarifes abans de matar una estrige o alliberar un cementiri ple de guls. La veritat és que em recorda bastant a la situació actual ja que moltes vegades les ciutats que el contracten no volen pagar (com els ajuntaments d'alguns municipis espanyols) o la gent tracta a Geralt de manera despectiva per la professió que té, infravalorant-lo per fer allò que és molt necessari però que ningú vol fer (com podria ser avui en dia la professió del personal de neteja).
En qualsevol cas, aquesta saga era molt coneguda a la seva Polònia natal, però va aconseguir fama mundial gràcies a la creació d'un videojoc basat en les novel · les de Geralt de Rivia: The Witcher (desenvolupat per CD Projekt Xarxa Studio i Atari). Tenim sort que Espanya sigui terra de viciats als jocs de rol ja que gràcies a això els llibres de Sapkowski s'han traduït al nostre idioma (només estan disponibles en polonès, anglès i espanyol. Ara els estan traduint al francès).
Així que creo aquesta entrada per fer-vos aquesta petita introducció al món de Geralt de Rivia. A mi per descomptat em té embadalida, Sapkowski combina l'aventura amb un humor irreverent, barreja romanticisme amb mort i lluites amb converses de taverna.
En breu començaré les entrades dedicades a cadascun dels llibres, ¡una mica de paciència!
lunes, 17 de septiembre de 2012
Grandes polvos de la historia - Grans "polvos" de la història
¡Buenas!
Sí, habéis leído bien, polvos. Polvos, a saber: realizar el coito, hacer el amor, montárselo en un Simca 1000 o hacer el "bunga bunga" según Berlusconi. Hoy os traigo la reseña de un libro que me ha gustado tanto por su originalidad como por su rigor histórico: se trata de Grandes Polvos de la Historia, de José Ignacio de Arana. Es un libro que narra diversos hechos históricos curiosos relacionados con la sexualidad de los personajes que aparecen en ellos.
A primera vista puede parecer un poco superficial, pero la verdad es que engancha enseguida y te descubre facetas de la historia que no podías ni imaginar. La sexualidad, pese a quien le pese, sigue siendo un tema tabú y todavía más cuando se tiene que hablar de relaciones sexuales de reyes y reinas: hijos bastardos, hijos reconocidos por el rey pero que en verdad siempre se creyó que eran del mariscal de campo... Y no hablemos ya de sexualidad e iglesia: amores entre curas y monjas, cardenales con deseos irrefrenables, embarazos ocultos entre los muros de los conventos... En un momento histórico en el que los matrimonios unían naciones y el nacer en noble cuna era considerado derecho divino al trono, Arana nos descubre que no es oro todo lo que reluce y que muchos de los rumores y mitos que circulaban por la corte resultaban ser la rotunda y pura verdad de los hechos.
Con capítulos tan destacados como "El embarazo fantasma de María Tudor", "El no tan extraño caso de la mujer barbuda" o "sadomasoquismo en los conventos", Arana crea una obra fresca y pícara, sin perder de vista el sentido histórico ni el sentido del humor. Como me dijo mi madre cuando vio el título: "ver la historia desde la jodienda".
Nota al lector: reconócelo: parece que el sexo aumenta nuestra capacidad de retentiva. Si no te gusta la historia y te parece aburrida, te recomiendo fervientemente este libro ya que aporta un punto de vista nuevo que hace que los hechos, lugares y personajes discurran como en una novela rosa, pero narrando, al fin y al cabo, hechos históricos verídicos y constatados.
Muy muy recomendable.
------------------------------------------------------------------------------------------------------
Sí, heu llegit bé, pols. Pols, a saber: realitzar el coit, fer l'amor, muntar-s'ho en un Simca 1000 o fer el "bunga bunga" segons Berlusconi. Avui us porto la ressenya d'un llibre que m'ha agradat tant per la seva originalitat com pel seu rigor històric: es tracta de Grans "polvos" de la Història, de José Ignacio de Arana. És un llibre que narra diversos fets històrics curiosos relacionats amb la sexualitat dels personatges que apareixen en ells.
A primera vista pot semblar una mica superficial, però la veritat és que enganxa de seguida i et descobreix facetes de la història que no podies ni imaginar. La sexualitat, tot i qui li pesi, segueix sent un tema tabú i encara més quan s'ha de parlar de relacions sexuals de reis i reines: fills bastards, fills reconeguts pel rei però que en veritat sempre es va creure que eren del mariscal de camp ... I no parlem ja de sexualitat i església: amors entre capellans i monges, cardenals amb desitjos irrefrenables, embarassos ocults entre els murs dels convents ... En un moment històric en què els matrimonis unien nacions i el néixer en noble bressol era considerat dret diví al tron, Arana ens descobreix que no és or tot el que llueix i que molts dels rumors i mites que circulaven per la cort resultaven ser la rotunda i pura veritat dels fets.
Sí, habéis leído bien, polvos. Polvos, a saber: realizar el coito, hacer el amor, montárselo en un Simca 1000 o hacer el "bunga bunga" según Berlusconi. Hoy os traigo la reseña de un libro que me ha gustado tanto por su originalidad como por su rigor histórico: se trata de Grandes Polvos de la Historia, de José Ignacio de Arana. Es un libro que narra diversos hechos históricos curiosos relacionados con la sexualidad de los personajes que aparecen en ellos.
A primera vista puede parecer un poco superficial, pero la verdad es que engancha enseguida y te descubre facetas de la historia que no podías ni imaginar. La sexualidad, pese a quien le pese, sigue siendo un tema tabú y todavía más cuando se tiene que hablar de relaciones sexuales de reyes y reinas: hijos bastardos, hijos reconocidos por el rey pero que en verdad siempre se creyó que eran del mariscal de campo... Y no hablemos ya de sexualidad e iglesia: amores entre curas y monjas, cardenales con deseos irrefrenables, embarazos ocultos entre los muros de los conventos... En un momento histórico en el que los matrimonios unían naciones y el nacer en noble cuna era considerado derecho divino al trono, Arana nos descubre que no es oro todo lo que reluce y que muchos de los rumores y mitos que circulaban por la corte resultaban ser la rotunda y pura verdad de los hechos.
Con capítulos tan destacados como "El embarazo fantasma de María Tudor", "El no tan extraño caso de la mujer barbuda" o "sadomasoquismo en los conventos", Arana crea una obra fresca y pícara, sin perder de vista el sentido histórico ni el sentido del humor. Como me dijo mi madre cuando vio el título: "ver la historia desde la jodienda".
Nota al lector: reconócelo: parece que el sexo aumenta nuestra capacidad de retentiva. Si no te gusta la historia y te parece aburrida, te recomiendo fervientemente este libro ya que aporta un punto de vista nuevo que hace que los hechos, lugares y personajes discurran como en una novela rosa, pero narrando, al fin y al cabo, hechos históricos verídicos y constatados.
Muy muy recomendable.
------------------------------------------------------------------------------------------------------
Sí, heu llegit bé, pols. Pols, a saber: realitzar el coit, fer l'amor, muntar-s'ho en un Simca 1000 o fer el "bunga bunga" segons Berlusconi. Avui us porto la ressenya d'un llibre que m'ha agradat tant per la seva originalitat com pel seu rigor històric: es tracta de Grans "polvos" de la Història, de José Ignacio de Arana. És un llibre que narra diversos fets històrics curiosos relacionats amb la sexualitat dels personatges que apareixen en ells.
A primera vista pot semblar una mica superficial, però la veritat és que enganxa de seguida i et descobreix facetes de la història que no podies ni imaginar. La sexualitat, tot i qui li pesi, segueix sent un tema tabú i encara més quan s'ha de parlar de relacions sexuals de reis i reines: fills bastards, fills reconeguts pel rei però que en veritat sempre es va creure que eren del mariscal de camp ... I no parlem ja de sexualitat i església: amors entre capellans i monges, cardenals amb desitjos irrefrenables, embarassos ocults entre els murs dels convents ... En un moment històric en què els matrimonis unien nacions i el néixer en noble bressol era considerat dret diví al tron, Arana ens descobreix que no és or tot el que llueix i que molts dels rumors i mites que circulaven per la cort resultaven ser la rotunda i pura veritat dels fets.
Amb capítols tan destacats com "L'embaràs fantasma de Maria Tudor", "Ell no tan estrany cas de la dona barbuda" o "sadomasoquisme en els convents", Arana crea una obra fresca i múrria, sense perdre de vista el sentit històric ni el sentit de l'humor. Com em va dir la meva mare quan va veure el títol: "veure la història des de la jodienda".
Nota al lector: ho has de reconèixer: sembla que el sexe augmenta la nostra capacitat de retentiva. Si no t'agrada la història i et sembla avorrida, et recomano ferventment aquest llibre ja que aporta un punt de vista nou que fa que els fets, llocs i personatges discorrin com en una novel · la rosa, però narrant, al cap i a la fi, fets històrics verídics i constatats.
Molt molt recomanable.
martes, 14 de agosto de 2012
Cosas que me dan rabia III - Coses que em van ràbia III
¡Buenas!
Pido perdón por no hacer una entrada desde hace más de dos semanas. Es verano, es lo que tiene: playa, noches de copas, aire acondicionado en el comedor de casa... Así que una se distrae y deja el blog colgando, y eso no puede ser.
Esperaba que después de tanto tiempo sin escribir mi primera entrada estuviera dedicada a un buen libro de los que me he leído este verano (todo llegará), pero no, hoy toca Cosas que me dan rabia volumen III. ¿Qué me da rabia esta vez? Está relacionado con el bello oficio de documentalista.
Documentalista, definido por la RAE como "persona dedicada a recopilar datos biográficos, informes, noticias, etc. sobre determinada materia". Hoy día el oficio de documentalista va más allá del mero hecho de recopilar información ya que además de ordenarla le da un sentido, la integra en un espacio, le da valor a la información que tiene entre manos y hace que esa información este disponible ya sea para el cliente de una empresa como para el usuario de un archivo o biblioteca.
A lo largo de la historia son muchos los sucesos de los cuales no tenemos constancia porque la información se perdió, desapareció o simplemente se fue desperdigando hasta que al final no se ha conservado ningún testimonio escrito. Mantener un orden en todo lo que vamos produciendo nos asegura que el día de mañana esa información esté disponible para el resto y les pueda ser útil, pudiendo acceder a la misma de forma rápida y precisa.
Entonces, de nuevo os preguntaréis: ¿qué me da rabia esta vez? Lo que me da rabia es que cuando digo que me estoy planteando estudiar documentación, la gente automáticamente responde: ¿pero hace falta una carrera para saber ordenar papeles? No tengo palabras para describir lo que siento cuando me dicen algo así, primero de todo porque me parece una falta de respeto que alguien menosprecie una carrera universitaria, es como si le dices a un óptico: ¿pero hace falta una carrera para saber vender gafas? ¡¡Es que no sólo estamos hablando de saber vender gafas, estamos hablando de conocer sus propiedades, de saber adaptar las gafas al usuario, de conocer el producto que tenemos entre manos!! Lo segundo que me da rabia es que la gente, cuando concibe algo como aburrido o poco emocionante, de repente lo convierte en algo banal, con poco sentido para el resto. ¿Verdad que cuando vas al médico quieres que tu ficha no esté traspapelada? ¿Verdad que cuando vas a solicitar una beca te vuelves loco buscando todos los papeles que te han pedido? Entonces, ¿no crees que el oficio de documentalista tiene algún sentido y que no es tan fácil como parece?
Me da rabia que la gente menosprecie un oficio, y más cuando les acabas de decir que tú te quieres dedicar a ello. Me parece una falta de respeto. Me da rabia y pena. Mucha pena.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones!
Demano perdó per no fer una entrada des de fa més de dues setmanes. És estiu, és el que hi ha: platja, nits de copes, aire condicionat al menjador de casa ... Així que una es distreu i deixa el blog penjant, i això no pot ser.
Esperava que després de tant temps sense escriure la meva primera entrada estigués dedicada a un bon llibre dels que m'he llegit aquest estiu (tot arribarà), però no, avui toca Coses que em fan ràbia volum III. Què em fa ràbia aquest cop? Està relacionat amb el noble ofici de documentalista.
Documentalista, definit per la RAE com a "persona dedicada a recopilar dades biogràfiques, informes, notícies, etc. Sobre determinada matèria". Avui dia l'ofici de documentalista va més enllà del simple fet de recopilar informació ja que a més d'ordenar-la li dóna un sentit, la integra en un espai, li dóna valor a la informació que té entre mans i fa que aquesta informació estigui disponible ja sigui per al client d'una empresa com per a l'usuari d'un arxiu o biblioteca.
Al llarg de la història són molts els successos dels quals no tenim constància perquè la informació es va perdre, desaparèixer o simplement es va anar escampant fins que al final no s'ha conservat cap testimoni escrit. Mantenir un ordre en tot el que anem produint ens assegura que el dia de demà aquesta informació estigui disponible per a la resta i us sigui útil, podent accedir-hi de forma ràpida i precisa.
Llavors, de nou us preguntareu: què em fa ràbia aquest cop? El que em fa ràbia és que quan dic que m'estic plantejant estudiar documentació, la gent automàticament respon: però cal una carrera per saber ordenar papers? No tinc paraules per descriure el que sento quan em diuen alguna cosa així, primerament, perquè em sembla una falta de respecte que algú menyspreï una carrera universitària, és com si li dius a un òptic: però cal una carrera per saber vendre ulleres? ¡¡És que no només estem parlant de saber vendre ulleres, estem parlant de conèixer les seves propietats, de saber adaptar les ulleres a l'usuari, de conèixer el producte que tenim entre mans!! La segona cosa que em fa ràbia és que la gent, quan concep alguna cosa com avorrit o poc emocionant, de sobte el converteix en una cosa banal, amb poc sentit per a la resta. Oi que quan vas al metge vols que el teu fitxa no estigui traspaperada? Oi que quan vas a demanar una beca et tornes boig buscant tots els papers que t'han demanat? Llavors, no creus que l'ofici de documentalista té algun sentit i que no és tan fàcil com sembla?
Em fa ràbia que la gent menyspreï un ofici, i més quan els acabes de dir que tu et vols dedicar a això. Em sembla una falta de respecte. Em fa ràbia i pena. Molta pena.
Pido perdón por no hacer una entrada desde hace más de dos semanas. Es verano, es lo que tiene: playa, noches de copas, aire acondicionado en el comedor de casa... Así que una se distrae y deja el blog colgando, y eso no puede ser.
Esperaba que después de tanto tiempo sin escribir mi primera entrada estuviera dedicada a un buen libro de los que me he leído este verano (todo llegará), pero no, hoy toca Cosas que me dan rabia volumen III. ¿Qué me da rabia esta vez? Está relacionado con el bello oficio de documentalista.
Documentalista, definido por la RAE como "persona dedicada a recopilar datos biográficos, informes, noticias, etc. sobre determinada materia". Hoy día el oficio de documentalista va más allá del mero hecho de recopilar información ya que además de ordenarla le da un sentido, la integra en un espacio, le da valor a la información que tiene entre manos y hace que esa información este disponible ya sea para el cliente de una empresa como para el usuario de un archivo o biblioteca.
A lo largo de la historia son muchos los sucesos de los cuales no tenemos constancia porque la información se perdió, desapareció o simplemente se fue desperdigando hasta que al final no se ha conservado ningún testimonio escrito. Mantener un orden en todo lo que vamos produciendo nos asegura que el día de mañana esa información esté disponible para el resto y les pueda ser útil, pudiendo acceder a la misma de forma rápida y precisa.
Entonces, de nuevo os preguntaréis: ¿qué me da rabia esta vez? Lo que me da rabia es que cuando digo que me estoy planteando estudiar documentación, la gente automáticamente responde: ¿pero hace falta una carrera para saber ordenar papeles? No tengo palabras para describir lo que siento cuando me dicen algo así, primero de todo porque me parece una falta de respeto que alguien menosprecie una carrera universitaria, es como si le dices a un óptico: ¿pero hace falta una carrera para saber vender gafas? ¡¡Es que no sólo estamos hablando de saber vender gafas, estamos hablando de conocer sus propiedades, de saber adaptar las gafas al usuario, de conocer el producto que tenemos entre manos!! Lo segundo que me da rabia es que la gente, cuando concibe algo como aburrido o poco emocionante, de repente lo convierte en algo banal, con poco sentido para el resto. ¿Verdad que cuando vas al médico quieres que tu ficha no esté traspapelada? ¿Verdad que cuando vas a solicitar una beca te vuelves loco buscando todos los papeles que te han pedido? Entonces, ¿no crees que el oficio de documentalista tiene algún sentido y que no es tan fácil como parece?
Me da rabia que la gente menosprecie un oficio, y más cuando les acabas de decir que tú te quieres dedicar a ello. Me parece una falta de respeto. Me da rabia y pena. Mucha pena.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones!
Demano perdó per no fer una entrada des de fa més de dues setmanes. És estiu, és el que hi ha: platja, nits de copes, aire condicionat al menjador de casa ... Així que una es distreu i deixa el blog penjant, i això no pot ser.
Esperava que després de tant temps sense escriure la meva primera entrada estigués dedicada a un bon llibre dels que m'he llegit aquest estiu (tot arribarà), però no, avui toca Coses que em fan ràbia volum III. Què em fa ràbia aquest cop? Està relacionat amb el noble ofici de documentalista.
Documentalista, definit per la RAE com a "persona dedicada a recopilar dades biogràfiques, informes, notícies, etc. Sobre determinada matèria". Avui dia l'ofici de documentalista va més enllà del simple fet de recopilar informació ja que a més d'ordenar-la li dóna un sentit, la integra en un espai, li dóna valor a la informació que té entre mans i fa que aquesta informació estigui disponible ja sigui per al client d'una empresa com per a l'usuari d'un arxiu o biblioteca.
Al llarg de la història són molts els successos dels quals no tenim constància perquè la informació es va perdre, desaparèixer o simplement es va anar escampant fins que al final no s'ha conservat cap testimoni escrit. Mantenir un ordre en tot el que anem produint ens assegura que el dia de demà aquesta informació estigui disponible per a la resta i us sigui útil, podent accedir-hi de forma ràpida i precisa.
Llavors, de nou us preguntareu: què em fa ràbia aquest cop? El que em fa ràbia és que quan dic que m'estic plantejant estudiar documentació, la gent automàticament respon: però cal una carrera per saber ordenar papers? No tinc paraules per descriure el que sento quan em diuen alguna cosa així, primerament, perquè em sembla una falta de respecte que algú menyspreï una carrera universitària, és com si li dius a un òptic: però cal una carrera per saber vendre ulleres? ¡¡És que no només estem parlant de saber vendre ulleres, estem parlant de conèixer les seves propietats, de saber adaptar les ulleres a l'usuari, de conèixer el producte que tenim entre mans!! La segona cosa que em fa ràbia és que la gent, quan concep alguna cosa com avorrit o poc emocionant, de sobte el converteix en una cosa banal, amb poc sentit per a la resta. Oi que quan vas al metge vols que el teu fitxa no estigui traspaperada? Oi que quan vas a demanar una beca et tornes boig buscant tots els papers que t'han demanat? Llavors, no creus que l'ofici de documentalista té algun sentit i que no és tan fàcil com sembla?
Em fa ràbia que la gent menyspreï un ofici, i més quan els acabes de dir que tu et vols dedicar a això. Em sembla una falta de respecte. Em fa ràbia i pena. Molta pena.
martes, 17 de julio de 2012
Andrzej Sapkowski - Andrzej Sapkowski
¡Buenas!
Hoy no os vengo a hablar de un libro sino de un autor. No UN autor sino EL autor. Descubrí a Andrzej a través de un juego de pc llamado The Witcher. Es un juego de rol que narra la historia de Geralt de Rivia, un brujo que ha perdido la memoria. Recuerdo que la historia me enganchó desde el principio ya que Geralt es un personaje con muchas luces y muchas muchas sombras, así que no me sorprendió que mi chico que me dijera que ese videojuego estaba basado en unas novelas polacas. Así que, al poco tiempo, me regaló el primer volumen de la saga de Geralt de Rivia. Tanto ha sido el éxito de las aventuras de este brujo que ya está en el mercado el videojuego The Witcher 2.
Andrzej narra de una forma sublime. Es sarcástico, misterioso, irónico, sutil, gracioso, exasperante... Lo tiene todo. Los diálogos que crea son tan reales y dramáticos que te da la sensación de estar sentado a la mesa con los personajes. Sabe crear tensión, sabe hacer reír en los momentos más dramáticos y sabe crear atmósferas y espacios que te son familiares y no sabes muy bien el por qué. La saga de Geralt de Rivia, su personaje más desarrollado y el más conocido, es una de las mejores colecciones que ha caído en mis manos y temo el día en que me termine los siete libros que la componen.
Digo que es EL autor porque no es el típico autor que sólo es bueno en su género. Hace poco he tenido la suerte de leer unos cuantos cuentos suyos de temáticas muy diversas, entre ellas una reinvención siniestra de Alicia en el País de las Maravillas y una historia corta sobre Guernika. Así he podido llegar a la conclusión de que da igual lo que escriba este hombre, cada uno de sus relatos posee ese clima que sólo saben crear unos pocos.
Os dejo un enlace para que repaséis todas sus obras, no os arrepentiréis.
http://es.wikipedia.org/wiki/Andrzej_Sapkowski
Muy muy recomendable.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones!
Avui no us vinc a parlar d'un llibre sinó d'un autor. No UN autor sinó EL autor. Vaig descobrir a Andrzej a través d'un joc de pc anomenat The Witcher. És un joc de rol que narra la història de Geralt de Rivia, un bruixot que ha perdut la memòria. Recordo que la història em va enganxar des del principi ja que Geralt és un personatge amb moltes llums i moltes moltes ombres, així que no em va sorprendre que el meu noi que em digués que aquest videojoc estava basat en unes novel · les poloneses. Així que, al poc temps, em va regalar el primer volum de la saga de Geralt de Rivia. Van tenir tant d'èxit les aventures d'aquest bruixot que ja està al mercat el videojoc The Witcher 2.
Andrzej narra d'una forma sublim. És sarcàstic, misteriós, irònic, subtil, graciós, exasperant ... Ho té tot. Els diàlegs que crea són tan reals i dramàtics que et dóna la sensació d'estar assegut a taula amb els personatges. Sap crear tensió, sap fer riure en els moments més dramàtics i sap crear atmosferes i espais que us són coneguts i no saps ben bé el perquè. La saga de Geralt de Rivia, el seu personatge més desenvolupat i el més conegut, és una de les millors col·leccions que ha caigut a les meves mans i temo el dia en que acabi els set llibres que la composen.
Dic que és EL autor perquè no és el típic autor que només és bo en el seu gènere. Fa poc he tingut la sort de llegir uns quants contes seus de temàtiques molt diverses, entre elles una reinvenció sinistra d'Alícia al País de les Meravelles i una història curta sobre Guernika. Així he pogut arribar a la conclusió que és igual el que escrigui aquest home, cada un dels seus relats posseeix aquest clima que només saben crear uns pocs.
Us deixo un enllaç perquè repasseu totes les seves obres, no us en penedireu.
http://es.wikipedia.org/wiki/Andrzej_Sapkowski
Molt molt recomanable.
Hoy no os vengo a hablar de un libro sino de un autor. No UN autor sino EL autor. Descubrí a Andrzej a través de un juego de pc llamado The Witcher. Es un juego de rol que narra la historia de Geralt de Rivia, un brujo que ha perdido la memoria. Recuerdo que la historia me enganchó desde el principio ya que Geralt es un personaje con muchas luces y muchas muchas sombras, así que no me sorprendió que mi chico que me dijera que ese videojuego estaba basado en unas novelas polacas. Así que, al poco tiempo, me regaló el primer volumen de la saga de Geralt de Rivia. Tanto ha sido el éxito de las aventuras de este brujo que ya está en el mercado el videojuego The Witcher 2.
Andrzej narra de una forma sublime. Es sarcástico, misterioso, irónico, sutil, gracioso, exasperante... Lo tiene todo. Los diálogos que crea son tan reales y dramáticos que te da la sensación de estar sentado a la mesa con los personajes. Sabe crear tensión, sabe hacer reír en los momentos más dramáticos y sabe crear atmósferas y espacios que te son familiares y no sabes muy bien el por qué. La saga de Geralt de Rivia, su personaje más desarrollado y el más conocido, es una de las mejores colecciones que ha caído en mis manos y temo el día en que me termine los siete libros que la componen.
Digo que es EL autor porque no es el típico autor que sólo es bueno en su género. Hace poco he tenido la suerte de leer unos cuantos cuentos suyos de temáticas muy diversas, entre ellas una reinvención siniestra de Alicia en el País de las Maravillas y una historia corta sobre Guernika. Así he podido llegar a la conclusión de que da igual lo que escriba este hombre, cada uno de sus relatos posee ese clima que sólo saben crear unos pocos.
Os dejo un enlace para que repaséis todas sus obras, no os arrepentiréis.
http://es.wikipedia.org/wiki/Andrzej_Sapkowski
Muy muy recomendable.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones!
Avui no us vinc a parlar d'un llibre sinó d'un autor. No UN autor sinó EL autor. Vaig descobrir a Andrzej a través d'un joc de pc anomenat The Witcher. És un joc de rol que narra la història de Geralt de Rivia, un bruixot que ha perdut la memòria. Recordo que la història em va enganxar des del principi ja que Geralt és un personatge amb moltes llums i moltes moltes ombres, així que no em va sorprendre que el meu noi que em digués que aquest videojoc estava basat en unes novel · les poloneses. Així que, al poc temps, em va regalar el primer volum de la saga de Geralt de Rivia. Van tenir tant d'èxit les aventures d'aquest bruixot que ja està al mercat el videojoc The Witcher 2.
Andrzej narra d'una forma sublim. És sarcàstic, misteriós, irònic, subtil, graciós, exasperant ... Ho té tot. Els diàlegs que crea són tan reals i dramàtics que et dóna la sensació d'estar assegut a taula amb els personatges. Sap crear tensió, sap fer riure en els moments més dramàtics i sap crear atmosferes i espais que us són coneguts i no saps ben bé el perquè. La saga de Geralt de Rivia, el seu personatge més desenvolupat i el més conegut, és una de les millors col·leccions que ha caigut a les meves mans i temo el dia en que acabi els set llibres que la composen.
Dic que és EL autor perquè no és el típic autor que només és bo en el seu gènere. Fa poc he tingut la sort de llegir uns quants contes seus de temàtiques molt diverses, entre elles una reinvenció sinistra d'Alícia al País de les Meravelles i una història curta sobre Guernika. Així he pogut arribar a la conclusió que és igual el que escrigui aquest home, cada un dels seus relats posseeix aquest clima que només saben crear uns pocs.
Us deixo un enllaç perquè repasseu totes les seves obres, no us en penedireu.
http://es.wikipedia.org/wiki/Andrzej_Sapkowski
Molt molt recomanable.
martes, 3 de julio de 2012
Déjame que te cuente... - Deixa'm que t'expliqui...
¡Buenas!
Ya sé que he estado un tanto perdida en el mes de Junio pero es que he empezado a trabajar y la verdad es que no he tenido mucho tiempo. Ahora ya me he acostumbrado al horario y espero poder retomar el ritmo del blog. Hoy os traigo un clásico: Déjame que te cuente, de Jorge Bucay. ¿Por qué es un clásico? Pues porque este libro fue un bombazo de ventas, se tradujo a cientos de miles de idiomas y seguro que la mayoría ya lo conocéis.
Déjame que te cuente narra la relación de un terapeuta y su paciente. El paciente tiene dudas, miedos y preocupaciones; dudas, miedos y preocupaciones que todos tenemos en algún momento, con lo cual enseguida te sientes identificado. El terapeuta se dedica a ayudar a su paciente no a través de charlas freudianas o filosóficas acerca de qué está bien y qué está mal, sino que en cada sesión de terapia le explica un cuento que se adecua al problema. Las moralejas de los cuentos son tan simples y a la vez tan reales que no puedes parar de leer y cuando has terminado el cuento te sientes un poco tonto porque te lo pinta todo tan sencillo que tú te sientes como un niño pequeño al que hay que explicarle que, efectivamente, no hay ningún monstruo en su armario.
Cierto es que los cuentos se quedan en la base del problema, es decir, todos tenemos angustias que no se resuelven con la historia de un príncipe azul y su malvada hermana, así que tampoco es un libro de autoayuda que vaya a resolver todo nuestro universo, se trata más bien de un libro sencillo que trata sobre pequeños obstáculos que nos quitan el sueño de vez en cuando.
Déjame que te cuente es un libro no muy extenso, muy entretenido y al que sueles recurrir de vez en cuando para darte cuenta de que no todos los problemas son tan graves ni todos los miedos son tan insalvables. Un libro perfecto para llevar de viaje y que te hace reflexionar sin intimidarte.
Muy muy recomendable.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones!
Ja sé que he estat una mica perduda en el mes de Juny però és que he començat a treballar i la veritat és que no he tingut gaire temps. Ara ja m'he acostumat a l'horari i espero poder reenganxar el ritme del blog. Avui us porto un clàssic: Deixa'm que t'expliqui, de Jorge Bucay. Per què és un clàssic? Doncs perquè aquest llibre va ser una bomba en vendes, es va traduïr a mil·lers d'idiomes i segur que la majoria ja el coneixeu.
Deixa'm que t'expliqui narra la relació d'un terapeuta i el seu pacient. El pacient té dubtes, pors i preocupacions: dubtes, pors i preocupacions que tots hem tingut en algun moment, amb la qual cosa de seguida et sents identificat. El terapeuta es dedica a ajudar al seu pacient no a través de xerrades freudianes o filosòfiques sobre què està bé i què està malament sinò que en cada sessió de terapia li explica un conte que s'adequa al problema. Les moralejas del contes són tan simples i a la vegada tan reals que no pots parar de llegir i quan has acabat el conte et sents una mica tanoca perquè et pinta tot tan senzill que tu ets sents com un nen petit al qual s'ha d'explicar que, efectivament, no hi ha cap monstre a dins l'armari.
És veritat que els contes es queden a la base del problema, és a dir, tots tenim angoixes que no es resolen amb la història d'un príncep blau i la seva hermana dolenta, així que tampoc és un llibre d'autoajuda que resolgui tot el nostre univers, es tracta més aviat d'un llibre senzill que tracta sobre petits obstàcles que ens treuen la son de tant en tant.
Deixa'm que t'expliqui és un llibre no massa extens, molt entretingut i al qual sols recòrrer de tant en tant per adonar-te'n que no tots els problemes són tan greus ni totes les pors són tan insalvables. Un llibre perfecte per emportar-te de viatge i que et fa reflexionar sense intimidar-te.
Molt molt recomanable.
Ya sé que he estado un tanto perdida en el mes de Junio pero es que he empezado a trabajar y la verdad es que no he tenido mucho tiempo. Ahora ya me he acostumbrado al horario y espero poder retomar el ritmo del blog. Hoy os traigo un clásico: Déjame que te cuente, de Jorge Bucay. ¿Por qué es un clásico? Pues porque este libro fue un bombazo de ventas, se tradujo a cientos de miles de idiomas y seguro que la mayoría ya lo conocéis.
Déjame que te cuente narra la relación de un terapeuta y su paciente. El paciente tiene dudas, miedos y preocupaciones; dudas, miedos y preocupaciones que todos tenemos en algún momento, con lo cual enseguida te sientes identificado. El terapeuta se dedica a ayudar a su paciente no a través de charlas freudianas o filosóficas acerca de qué está bien y qué está mal, sino que en cada sesión de terapia le explica un cuento que se adecua al problema. Las moralejas de los cuentos son tan simples y a la vez tan reales que no puedes parar de leer y cuando has terminado el cuento te sientes un poco tonto porque te lo pinta todo tan sencillo que tú te sientes como un niño pequeño al que hay que explicarle que, efectivamente, no hay ningún monstruo en su armario.
Cierto es que los cuentos se quedan en la base del problema, es decir, todos tenemos angustias que no se resuelven con la historia de un príncipe azul y su malvada hermana, así que tampoco es un libro de autoayuda que vaya a resolver todo nuestro universo, se trata más bien de un libro sencillo que trata sobre pequeños obstáculos que nos quitan el sueño de vez en cuando.
Déjame que te cuente es un libro no muy extenso, muy entretenido y al que sueles recurrir de vez en cuando para darte cuenta de que no todos los problemas son tan graves ni todos los miedos son tan insalvables. Un libro perfecto para llevar de viaje y que te hace reflexionar sin intimidarte.
Muy muy recomendable.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones!
Ja sé que he estat una mica perduda en el mes de Juny però és que he començat a treballar i la veritat és que no he tingut gaire temps. Ara ja m'he acostumat a l'horari i espero poder reenganxar el ritme del blog. Avui us porto un clàssic: Deixa'm que t'expliqui, de Jorge Bucay. Per què és un clàssic? Doncs perquè aquest llibre va ser una bomba en vendes, es va traduïr a mil·lers d'idiomes i segur que la majoria ja el coneixeu.
Deixa'm que t'expliqui narra la relació d'un terapeuta i el seu pacient. El pacient té dubtes, pors i preocupacions: dubtes, pors i preocupacions que tots hem tingut en algun moment, amb la qual cosa de seguida et sents identificat. El terapeuta es dedica a ajudar al seu pacient no a través de xerrades freudianes o filosòfiques sobre què està bé i què està malament sinò que en cada sessió de terapia li explica un conte que s'adequa al problema. Les moralejas del contes són tan simples i a la vegada tan reals que no pots parar de llegir i quan has acabat el conte et sents una mica tanoca perquè et pinta tot tan senzill que tu ets sents com un nen petit al qual s'ha d'explicar que, efectivament, no hi ha cap monstre a dins l'armari.
És veritat que els contes es queden a la base del problema, és a dir, tots tenim angoixes que no es resolen amb la història d'un príncep blau i la seva hermana dolenta, així que tampoc és un llibre d'autoajuda que resolgui tot el nostre univers, es tracta més aviat d'un llibre senzill que tracta sobre petits obstàcles que ens treuen la son de tant en tant.
Deixa'm que t'expliqui és un llibre no massa extens, molt entretingut i al qual sols recòrrer de tant en tant per adonar-te'n que no tots els problemes són tan greus ni totes les pors són tan insalvables. Un llibre perfecte per emportar-te de viatge i que et fa reflexionar sense intimidar-te.
Molt molt recomanable.
lunes, 11 de junio de 2012
El Temor de un Hombre Sabio - El temor d'un Home Savi
A Yasmín, que siempre anda por aquí...
¡Buenas!
Le prometí a una suscriptora que haría esta entrada, así que lo prometido es deuda. Hoy os vengo a hablar de El Temor de un Hombre Sabio, de Patrick Rothfuss. Es la segunda parte de El Nombre del Viento (podéis leer la reseña que hice aquí: http://leyendovoyleyendovengoengo.blogspot.com.es/2012/04/el-nombre-del-viento-el-nom-del-vent.html). En su momento ya os dije que El Nombre del Viento me había encantado... pues El Temor de un Hombre Sabio más. Mucho más. ¿Es mejor que el primero? No, creo que ambos son igual de geniales, simplemente el segundo es más largo y me pudo divertir por más tiempo. Es... ni os lo podéis imaginar, uno de esos libros que llega a tus manos y que no quieres que termine nunca. Me parece ingenioso, trágico, cínico, melancólico y tremendamente gracioso.
Es muy difícil hacer esta entrada porque el libro tiene 1100 páginas, con lo cual no os voy a contar ni un poquito del argumento ya que a) sería destrozaros el libro y b) sería imposible plasmar aquí tooooooodo lo que ocurre. Simplemente diré que la historia de Kvothe continua y que tiene pinta de que aún queda para rato ya que, pese a las más de 1000 páginas, sólo ha pasado un año de la vida del protagonista, el cual aún es un adolescente.
Ni siquiera soy capaz de plasmar la superficie de este libro. No es que esté exagerando, de verdad me ha parecido buenísimo y la forma de narrar de Rothfuss me ha llegado al corazón. Es consciente de que está hablando de magia y que lo que quiere plasmar es irreal, pero aún así busca metáforas para que entiendas lo que quiere decir, se apoya en la vida real para llevarte a un mundo que sólo vive en su cabeza.
Es uno de esos libros que sabes que terminará haciéndose película. No, no me tratéis de loca, está narrado de una forma muy cinematográfica y tiene todos los elementos para ser carne de cañón hollywoodiense: drama, chico joven y apuesto, grandes escenarios, magia, historias de amor, una gran venganza, comedia, un malo muy malísimo, un bueno muy bueno... No, miento, Kvothe no es un bueno muy bueno, y esa es la gracia del libro: te explica la historia de un gran hombre desde cero, desde sus inicios más duros, desde cuando sólo era un chaval curioso que pensaba que lo que estaba bien para él era el bien universal. Muchas veces el protagonista no hace las cosas correctamente y comete unas estupideces de campeonato, pero no le riñes, simplemente sigues leyendo y piensas: "niños".
Como siempre, aunque esta vez más: muy muy recomendable.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------
A Yasmín, que sempre està per aquí...
Bones!
Li vaig prometre a una subscriptora que faria aquesta entrada, així que el promès és deute. Avui us vinc a parlar del Temor d'un Home Savi, de Patrick Rothfuss. És la segona part d'El Nom del Vent (podeu llegir la ressenya que vaig fer aquí: http://leyendovoyleyendovengoengo.blogspot.com.es/2012/04/el-nombre-del-viento-el-nom-del-vent.html). En el seu moment ja us vaig dir que El Nom del Vent m'havia encantat ... doncs El Temor d'un Home Savi més. Molt més. És millor que el primer? No, crec que tots dos són igual de genials, simplement el segon és més llarg i em va poder divertir per més temps. És. .. ni us ho podeu imaginar, un d'aquells llibres que arriba a les teves mans i que no vols que acabi mai. Em sembla enginyós, tràgic, cínic, malenconiós i tremendament graciós.
És molt difícil fer aquesta entrada perquè el llibre té 1100 pàgines, amb la qual cosa no us explicaré ni una miqueta de l'argument ja que a) seria destrossar-vos el llibre i b) seria impossible plasmar aquí tooooooot el que passa. Simplement diré que la història de Kvothe contínua i que fa cara de que encara queda per estona ja que, malgrat les més de 1000 pàgines, només ha passat un any de la vida del protagonista, el qual encara és un adolescent.
Ni tan sols sóc capaç de plasmar la superfície d'aquest llibre. No és que estigui exagerant, de veritat m'ha semblat boníssim i la forma de narrar de Rothfuss m'ha arribat al cor. És conscient que està parlant de màgia i que el que vol plasmar és irreal, però tot i així busca metàfores perquè entenguis el que vol dir, es recolza en la vida real per portar-te a un món que només viu en el seu cap.
És un d'aquells llibres que saps que acabarà fent-se pel · lícula. No, no em tracteu de boja, està narrat d'una forma molt cinematogràfica i té tots els elements per ser carn de canó Hollywood: drama, noi jove i ben plantat, grans escenaris, màgia, històries d'amor, una gran venjança, comèdia, un dolent molt dolentíssim, un bon molt bo ... No, menteixo, Kvothe no és un bo molt bo, i aquesta és la gràcia del llibre: t'explica la història d'un gran home des de zero, des dels seus inicis més durs, des de quan només era un xaval curiós que pensava que el que estava bé per ell era el bé universal. Moltes vegades el protagonista no fa les coses correctament i comet unes estupideses de campionat, però no li renyes, simplement segueixes llegint i penses: "nens".
Com sempre, encara que aquesta vegada més: molt molt recomanable.
¡Buenas!
Le prometí a una suscriptora que haría esta entrada, así que lo prometido es deuda. Hoy os vengo a hablar de El Temor de un Hombre Sabio, de Patrick Rothfuss. Es la segunda parte de El Nombre del Viento (podéis leer la reseña que hice aquí: http://leyendovoyleyendovengoengo.blogspot.com.es/2012/04/el-nombre-del-viento-el-nom-del-vent.html). En su momento ya os dije que El Nombre del Viento me había encantado... pues El Temor de un Hombre Sabio más. Mucho más. ¿Es mejor que el primero? No, creo que ambos son igual de geniales, simplemente el segundo es más largo y me pudo divertir por más tiempo. Es... ni os lo podéis imaginar, uno de esos libros que llega a tus manos y que no quieres que termine nunca. Me parece ingenioso, trágico, cínico, melancólico y tremendamente gracioso.
Patrick Rothfuss feliz como una perdiz tras ser un best-seller mundial
Cara de freak del Señor de los Anillos incluida
Es muy difícil hacer esta entrada porque el libro tiene 1100 páginas, con lo cual no os voy a contar ni un poquito del argumento ya que a) sería destrozaros el libro y b) sería imposible plasmar aquí tooooooodo lo que ocurre. Simplemente diré que la historia de Kvothe continua y que tiene pinta de que aún queda para rato ya que, pese a las más de 1000 páginas, sólo ha pasado un año de la vida del protagonista, el cual aún es un adolescente.
Ni siquiera soy capaz de plasmar la superficie de este libro. No es que esté exagerando, de verdad me ha parecido buenísimo y la forma de narrar de Rothfuss me ha llegado al corazón. Es consciente de que está hablando de magia y que lo que quiere plasmar es irreal, pero aún así busca metáforas para que entiendas lo que quiere decir, se apoya en la vida real para llevarte a un mundo que sólo vive en su cabeza.
Es uno de esos libros que sabes que terminará haciéndose película. No, no me tratéis de loca, está narrado de una forma muy cinematográfica y tiene todos los elementos para ser carne de cañón hollywoodiense: drama, chico joven y apuesto, grandes escenarios, magia, historias de amor, una gran venganza, comedia, un malo muy malísimo, un bueno muy bueno... No, miento, Kvothe no es un bueno muy bueno, y esa es la gracia del libro: te explica la historia de un gran hombre desde cero, desde sus inicios más duros, desde cuando sólo era un chaval curioso que pensaba que lo que estaba bien para él era el bien universal. Muchas veces el protagonista no hace las cosas correctamente y comete unas estupideces de campeonato, pero no le riñes, simplemente sigues leyendo y piensas: "niños".
Como siempre, aunque esta vez más: muy muy recomendable.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------
A Yasmín, que sempre està per aquí...
Bones!
Li vaig prometre a una subscriptora que faria aquesta entrada, així que el promès és deute. Avui us vinc a parlar del Temor d'un Home Savi, de Patrick Rothfuss. És la segona part d'El Nom del Vent (podeu llegir la ressenya que vaig fer aquí: http://leyendovoyleyendovengoengo.blogspot.com.es/2012/04/el-nombre-del-viento-el-nom-del-vent.html). En el seu moment ja us vaig dir que El Nom del Vent m'havia encantat ... doncs El Temor d'un Home Savi més. Molt més. És millor que el primer? No, crec que tots dos són igual de genials, simplement el segon és més llarg i em va poder divertir per més temps. És. .. ni us ho podeu imaginar, un d'aquells llibres que arriba a les teves mans i que no vols que acabi mai. Em sembla enginyós, tràgic, cínic, malenconiós i tremendament graciós.
Patrick Rothfuss feliç com ell sol en convertir-se en best - seller mundial.
Cara de freak de El senyor dels Anells inclosa
És molt difícil fer aquesta entrada perquè el llibre té 1100 pàgines, amb la qual cosa no us explicaré ni una miqueta de l'argument ja que a) seria destrossar-vos el llibre i b) seria impossible plasmar aquí tooooooot el que passa. Simplement diré que la història de Kvothe contínua i que fa cara de que encara queda per estona ja que, malgrat les més de 1000 pàgines, només ha passat un any de la vida del protagonista, el qual encara és un adolescent.
Ni tan sols sóc capaç de plasmar la superfície d'aquest llibre. No és que estigui exagerant, de veritat m'ha semblat boníssim i la forma de narrar de Rothfuss m'ha arribat al cor. És conscient que està parlant de màgia i que el que vol plasmar és irreal, però tot i així busca metàfores perquè entenguis el que vol dir, es recolza en la vida real per portar-te a un món que només viu en el seu cap.
És un d'aquells llibres que saps que acabarà fent-se pel · lícula. No, no em tracteu de boja, està narrat d'una forma molt cinematogràfica i té tots els elements per ser carn de canó Hollywood: drama, noi jove i ben plantat, grans escenaris, màgia, històries d'amor, una gran venjança, comèdia, un dolent molt dolentíssim, un bon molt bo ... No, menteixo, Kvothe no és un bo molt bo, i aquesta és la gràcia del llibre: t'explica la història d'un gran home des de zero, des dels seus inicis més durs, des de quan només era un xaval curiós que pensava que el que estava bé per ell era el bé universal. Moltes vegades el protagonista no fa les coses correctament i comet unes estupideses de campionat, però no li renyes, simplement segueixes llegint i penses: "nens".
Com sempre, encara que aquesta vegada més: molt molt recomanable.
miércoles, 30 de mayo de 2012
About me! - About me!
¡Buenas!
Hoy os traigo una entrada que espero que os haga mucha ilusión. Os la quiero dedicar a todos los que me seguís porque... ¡¡ya hemos superado las 1.000 visitas!! Me hace muchísima ilusión haber alcanzado esa cifra ya que cuando empecé el blog pensaba que no le interesaría a nadie y que sólo lo leería yo y mis amigos más próximos, pero parece que va gustando y no sólo en España, recibo visitas de Europa, Estados Unidos, Latino América... De nuevo, muchas gracias.
Así que hoy os voy a hacer un tag: al principio no sabía qué era eso, pero resulta que un tag es cuando el dueño o dueña de un blog, canal de youtube, web en general, decide hablar de sí mismo y hacer una entrada más personal para premiar a sus seguidores.
Ahí va:
1. Nombre: Cristina
2. Edad: no sé cómo he llegado a los 24 años
3. Profesión: trabajo en comercio muy a mi pesar
4. Profesión soñada: cualquiera relacionada con el mundo de la cultura, en especial todo aquello relativo al libro y las bibliotecas
5. Titulaciones: Licenciada en Humanidades - Diplomada en Integral de Radio
6. ¿Pareja? Sí, desde hace 5 años
7. Hobbies: principalmente la literatura, devoro libros que da gusto. También me gusta mucho el cine y la música. Amo ir a pasear por el bosque. Además, me encanta el maquillaje y hacer trabajos de costura ya que mi madre es costurera.
8. Música preferida: por extraño que pueda parecer, escucho heavy metal :)
9. Comida preferida: arroz a la cubana
10. Rincón preferido: el pueblo de mis padres, un lugar perdido de la mano de Dios en la provincia de Segovia.
11. ¿Alguna manía? Sí, me gusta tocarme las orejas. Me gusta corregir las faltas de ortografía que voy viendo por la calle. Y lo más raro: suelo comer cosas en número par (es decir, si tengo que comer olivas, comeré 4, no cinco, a no ser que la quinta la parta en dos mitades).
12. ¿Por qué empezaste el blog? Porque tenía ganas de demostrarme que puedo hacer algo más de lo que hago. Tengo un trabajo que no me llena, pero estando como están las cosas tampoco lo puedo dejar, así que el blog es mi rincón donde hablar de las cosas que realmente me merecen la pena y me importan.
¡Y esta soy yo!
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones!
Avui us porto una entrada que espero que us faci molta il·lusió. Us la vull dedicar a tots aquells que em seguiu perquè... ja hem superat les 1.000 visites!! Em fa moltíssima il·lusió haver arribat a aquesta xifra ja que quan vaig començar el blog pensava que no l'interessaria a ningú i que només ho llegiria jo i els meus amics més propers, però sembla que agrada i no sols a Espanya, rebo visites d'Europa, Estats Units, Llatino - Amèrica... De nou, gràcies.
Així que avui us faré un tag: al principi no sabia què era això, però resulta que un tag és quan l'amo o la mestressa d'un blog, canal de youtube, web en general, decideix parlar de sí mateix i fer una entrada més personal per a premiar als seus seguidors.
Aquí està:
1. Nom: Cristina
2. Edat: no sé com he arribat als 24 anys
3. Professió: malauradament treballo en el comerç
4. Professió somniada: qualsevol relacionada amb el món de la cultura, en especial a tot allò relatiu als llibres i a les biblioteques.
5. Titulacions: Llicenciada en Humanitats - Diplomada en Integral de Radio
6. Parella? Sí, des de fa 5 anys
7. Hobbies: principalment la literatura, em menjo els llibres que dóna gusta. També m'agrada molt el cinema i la música. M'agrada anar a passejar pel bosc. A més, m'encanta el maquillatge i fer treballs de costura ja que ma mare és costurera.
8. Música preferida: per extrany que pugui semblar, escolto heavy metal :)
9. Menjar preferit: arròs a la cubana
10. Racó preferit: el poble dels meus pares, un lloc perdut de la mà de Déu a la provincia de Segovia.
11. Cap mania? Sí, m'agrada tocar-me les orelles. M'agrada corregir les faltes d'ortografia que veig pel carrer. I ho més estrany: m'agrada menjar coses en número parell (és a dir, si haig de menjar olives, menjaré 4 no 5, a no ser que la cinquena la parteixi en dues meitats).
12. Per què vas començar el blog? Perquè tenia ganes de demostrar-me que puc fer alguna cosa més del que faig. Tinc una feina que no m'omple, però estant com estan les coses tampoc ho puc deixar, així que el blog és el meu racó on parlar de les coses que realment em valen la pena i m'importen.
I aquesta sóc jo!
Hoy os traigo una entrada que espero que os haga mucha ilusión. Os la quiero dedicar a todos los que me seguís porque... ¡¡ya hemos superado las 1.000 visitas!! Me hace muchísima ilusión haber alcanzado esa cifra ya que cuando empecé el blog pensaba que no le interesaría a nadie y que sólo lo leería yo y mis amigos más próximos, pero parece que va gustando y no sólo en España, recibo visitas de Europa, Estados Unidos, Latino América... De nuevo, muchas gracias.
Así que hoy os voy a hacer un tag: al principio no sabía qué era eso, pero resulta que un tag es cuando el dueño o dueña de un blog, canal de youtube, web en general, decide hablar de sí mismo y hacer una entrada más personal para premiar a sus seguidores.
Ahí va:
1. Nombre: Cristina
2. Edad: no sé cómo he llegado a los 24 años
3. Profesión: trabajo en comercio muy a mi pesar
4. Profesión soñada: cualquiera relacionada con el mundo de la cultura, en especial todo aquello relativo al libro y las bibliotecas
5. Titulaciones: Licenciada en Humanidades - Diplomada en Integral de Radio
6. ¿Pareja? Sí, desde hace 5 años
7. Hobbies: principalmente la literatura, devoro libros que da gusto. También me gusta mucho el cine y la música. Amo ir a pasear por el bosque. Además, me encanta el maquillaje y hacer trabajos de costura ya que mi madre es costurera.
8. Música preferida: por extraño que pueda parecer, escucho heavy metal :)
9. Comida preferida: arroz a la cubana
10. Rincón preferido: el pueblo de mis padres, un lugar perdido de la mano de Dios en la provincia de Segovia.
11. ¿Alguna manía? Sí, me gusta tocarme las orejas. Me gusta corregir las faltas de ortografía que voy viendo por la calle. Y lo más raro: suelo comer cosas en número par (es decir, si tengo que comer olivas, comeré 4, no cinco, a no ser que la quinta la parta en dos mitades).
12. ¿Por qué empezaste el blog? Porque tenía ganas de demostrarme que puedo hacer algo más de lo que hago. Tengo un trabajo que no me llena, pero estando como están las cosas tampoco lo puedo dejar, así que el blog es mi rincón donde hablar de las cosas que realmente me merecen la pena y me importan.
¡Y esta soy yo!
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones!
Avui us porto una entrada que espero que us faci molta il·lusió. Us la vull dedicar a tots aquells que em seguiu perquè... ja hem superat les 1.000 visites!! Em fa moltíssima il·lusió haver arribat a aquesta xifra ja que quan vaig començar el blog pensava que no l'interessaria a ningú i que només ho llegiria jo i els meus amics més propers, però sembla que agrada i no sols a Espanya, rebo visites d'Europa, Estats Units, Llatino - Amèrica... De nou, gràcies.
Així que avui us faré un tag: al principi no sabia què era això, però resulta que un tag és quan l'amo o la mestressa d'un blog, canal de youtube, web en general, decideix parlar de sí mateix i fer una entrada més personal per a premiar als seus seguidors.
Aquí està:
1. Nom: Cristina
2. Edat: no sé com he arribat als 24 anys
3. Professió: malauradament treballo en el comerç
4. Professió somniada: qualsevol relacionada amb el món de la cultura, en especial a tot allò relatiu als llibres i a les biblioteques.
5. Titulacions: Llicenciada en Humanitats - Diplomada en Integral de Radio
6. Parella? Sí, des de fa 5 anys
7. Hobbies: principalment la literatura, em menjo els llibres que dóna gusta. També m'agrada molt el cinema i la música. M'agrada anar a passejar pel bosc. A més, m'encanta el maquillatge i fer treballs de costura ja que ma mare és costurera.
8. Música preferida: per extrany que pugui semblar, escolto heavy metal :)
9. Menjar preferit: arròs a la cubana
10. Racó preferit: el poble dels meus pares, un lloc perdut de la mà de Déu a la provincia de Segovia.
11. Cap mania? Sí, m'agrada tocar-me les orelles. M'agrada corregir les faltes d'ortografia que veig pel carrer. I ho més estrany: m'agrada menjar coses en número parell (és a dir, si haig de menjar olives, menjaré 4 no 5, a no ser que la cinquena la parteixi en dues meitats).
12. Per què vas començar el blog? Perquè tenia ganes de demostrar-me que puc fer alguna cosa més del que faig. Tinc una feina que no m'omple, però estant com estan les coses tampoc ho puc deixar, així que el blog és el meu racó on parlar de les coses que realment em valen la pena i m'importen.
I aquesta sóc jo!
sábado, 26 de mayo de 2012
El Psicoanalista - El psicoanalista
¡Buenas!
¡Ya
tocaba una entrada! Esta vez hablando de El psicoanalista de John
Katzenbach. Esta novela me la regaló una muy querida amiga mía, una
de esas compañeras de trabajo que entran en tu vida sin darte cuenta
y que después no puedes vivir sin ella. Me lo regaló porque ella
estudió Psicología y yo a cambio le regalé La Sombra del Viento,
de Carlos Ruiz Zafón.
La
novela narra la historia de un psicoanalista viudo de mediana edad y
que tiene una consulta de clase media – alta. Tiene una vida
tranquila y unos pacientes fijos, la típica vida de un cincuentón
que se dedica al trabajo y a la pesca en su tiempo libre. Un buen día
recibe en su consulta una carta en la que le dicen que en una semana
se habrá suicidado o sino un miembro de su familia morirá. Pam. En
este momento me quedé un poco a cuadros porque indudablemente
empiezas a pensar: ¿Vale más mi vida que la de cualquiera de mis
familiares? ¿Qué haría yo? ¿Me sacrificaría?
Al
principio se lo toma en broma, pero una parte de él se pone en
alerta y decide ponerse en contacto con su familia (a la cual nunca
visita) por si acaso. Sus familiares se sorprenden de la llamada y le
dicen que no han tenido ningún tipo de accidente, así que el
psicoanalista decide pasar del tema. Pero a los pocos días recibe
una llamada de uno de sus sobrinos: la hija de uno de ellos ha
recibido una carta con imágenes pornográficas. Este incidente hace
saltar todas las alarmas y entonces el médico empieza a hacer una
búsqueda exhaustiva de quién puede guardarle rencor y por qué.
Ahí
no acaban los problemas de este pobre hombre: uno de sus pacientes
más fieles se tira a las vías del tren y él sospecha que no ha
sido un suicidio ya que su paciente no mostraba ese tipo de conducta,
así que ya se empieza a preocupar de verdad porque, quien quiera que
le envió la carta - amenaza, ya ha matado a una persona.
Nuestro
cincuentón ya está de los nervios, pero aún le espera una
desgracia más: recibe una carta del Colegio de Psicólogos en el
cual le dicen que ha sido acusado de abuso sexual por parte de una de
sus pacientes. Le adjuntan una carta en la cual la paciente describe
todo tipo de conductas sexuales por parte del médico, describiendo
además cómo es su consulta para que no quepa duda de que ella ha
estado con él.
Todas
estas desgracias en menos de una semana. Si en ese momento se
suicidara nadie lo investigaría ya que la vida del psicoanalista se
ha ido al traste en muy poco tiempo: un paciente suyo ha muerto, otro
le ha acusado de abuso sexual, el Colegio de Psicólogos le quiere
cerrar la consulta y llevarle a juicio para quitarle la licencia...
Quien quiera que le amenace lo tenía todo muy bien pensado...
Y
hasta aquí puedo leer. No os quiero destripar más la novela. En
este momento es cuando empieza lo bueno: ¿Se suicidará? Si no lo
hace, ¿quién morirá? ¿Cómo descubrirá quién está detrás de
todo en menos de una semana? ¿Fingirá su muerte? ¿Por qué le
quieren matar?
La
verdad es que esta obra me encantó. Es una de esas novelas que
empiezas y ya no puedes soltar. A medida que sabes más sobre la vida
del médico descubres que en ocasiones no sabes realmente quién es
víctima y quién verdugo. Es muy inquietante y en muchos momentos
estás completamente perdido porque no tienes ni idea de por dónde
te va a salir el autor. Normalmente, a medida que lees un libro, vas
viendo más o menos cómo puede ser el desenlace, pero aquí no,
hasta las últimas 20 páginas no tienes ni idea de cómo va a
terminar.
Muy
muy recomendable.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones!
Ja tocava una entrada! Aquest cop parlant de El Psicoanalista de John Katzenbach. Aquesta novel · la me la va regalar una molt estimada amiga meva, una d'aquestes companyes de treball que entren en la teva vida sense adonar-te'n i que després no pots viure sense ella. Em va regalar perquè ella va estudiar Psicologia i jo a canvi li vaig regalar L'Ombra del Vent, de Carlos Ruiz Zafón.
La novel · la narra la història d'un psicoanalista vidu de mitjana edat i que té una consulta de classe mitjana – alta. Té una vida tranquil · la i uns pacients fixos, la típica vida d'un home de cinquanta anys que es dedica al treball i a la pesca en el seu temps lliure. Un bon dia rep a la seva consulta una carta en què li diuen que en una setmana s'haurà suïcidat o sinó un membre de la seva família morirà. Pam.En aquest moment em vaig quedar una mica a quadres perquè indubtablement comences a pensar: Val més la meva vida que la de qualsevol dels meus familiars? Què faria jo? Em sacrificaria?
Ja tocava una entrada! Aquest cop parlant de El Psicoanalista de John Katzenbach. Aquesta novel · la me la va regalar una molt estimada amiga meva, una d'aquestes companyes de treball que entren en la teva vida sense adonar-te'n i que després no pots viure sense ella. Em va regalar perquè ella va estudiar Psicologia i jo a canvi li vaig regalar L'Ombra del Vent, de Carlos Ruiz Zafón.
La novel · la narra la història d'un psicoanalista vidu de mitjana edat i que té una consulta de classe mitjana – alta. Té una vida tranquil · la i uns pacients fixos, la típica vida d'un home de cinquanta anys que es dedica al treball i a la pesca en el seu temps lliure. Un bon dia rep a la seva consulta una carta en què li diuen que en una setmana s'haurà suïcidat o sinó un membre de la seva família morirà. Pam.En aquest moment em vaig quedar una mica a quadres perquè indubtablement comences a pensar: Val més la meva vida que la de qualsevol dels meus familiars? Què faria jo? Em sacrificaria?
Al principi s'ho pren de broma, però una part d'ell es posa en alerta i decideix posar-se en contacte amb la seva família (a la qual mai visita) per si de cas. Els seus familiars es sorprenen de la trucada i li diuen que no han tingut cap tipus d'accident, així que el psicoanalista decideix passar del tema. Però als pocs dies rep una trucada d'un dels seus nebots: la filla d'un d'ells ha rebut una carta amb imatges pornogràfiques. Aquest incident fa saltar totes les alarmes i llavors el metge comença a fer una recerca exhaustiva de qui pot guardar-li rancor i per què.
Aquí
no acaben els problemes d'aquest pobre home: un dels seus pacients
més fidels es llença a les vies del tren i ell sospita que no ha
estat un suïcidi ja que el seu pacient no mostrava aquest tipus de
conducta, així que ja es comença a preocupar-se de veritat perquè,
qui vulgui que li va enviar la carta - amenaça, ja ha matat una
persona.
El nostre home de cinquanta anys ja està dels nervis, però encara li espera una desgràcia més: rep una carta del Col · legi de Psicòlegs en la qual li diuen que ha estat acusat d'abús sexual per part d'una dels seus pacients. Li adjunten una carta en la qual la pacient descriu tot tipus de conductes sexuals per part del metge, descrivint a més com és la seva consulta perquè no hi hagi cap dubte que ella ha estat amb ell.
Totes aquestes desgràcies en menys d'una setmana. Si en aquest moment se suïcidés ningú ho investigaria ja que la vida del psicoanalista s'ha anat a orris en molt poc temps: un pacient seu ha mort, un altre l'ha acusat d'abús sexual, el Col · legi de Psicòlegs li vol tancar la consulta i portar-lo judici per llevar-li la llicència ... Qui vulgui que li amenaci ho tenia tot molt ben pensat ...
I fins aquí puc llegir. No us vull esbudellar més la novel · la. En aquest moment és quan comença el millor: Es suïcidarà? Si no ho fa, qui morirà? Com descobrirà qui està darrere de tot en menys d'una setmana? ¿Fingirà la seva mort? Per què el volen matar?
El nostre home de cinquanta anys ja està dels nervis, però encara li espera una desgràcia més: rep una carta del Col · legi de Psicòlegs en la qual li diuen que ha estat acusat d'abús sexual per part d'una dels seus pacients. Li adjunten una carta en la qual la pacient descriu tot tipus de conductes sexuals per part del metge, descrivint a més com és la seva consulta perquè no hi hagi cap dubte que ella ha estat amb ell.
Totes aquestes desgràcies en menys d'una setmana. Si en aquest moment se suïcidés ningú ho investigaria ja que la vida del psicoanalista s'ha anat a orris en molt poc temps: un pacient seu ha mort, un altre l'ha acusat d'abús sexual, el Col · legi de Psicòlegs li vol tancar la consulta i portar-lo judici per llevar-li la llicència ... Qui vulgui que li amenaci ho tenia tot molt ben pensat ...
I fins aquí puc llegir. No us vull esbudellar més la novel · la. En aquest moment és quan comença el millor: Es suïcidarà? Si no ho fa, qui morirà? Com descobrirà qui està darrere de tot en menys d'una setmana? ¿Fingirà la seva mort? Per què el volen matar?
La
veritat és que aquesta obra em va encantar. És una d'aquelles novel
· les que comences i ja no pots deixar anar. A mesura que saps més
sobre la vida del metge descobreixes que de vegades no saps realment
qui és víctima i qui botxí.És molt inquietant i en molts moments
estàs completament perdut perquè no tens ni idea de per on et
sortirà l'autor. Normalment, a mesura que llegeixes un llibre, vas
veient més o menys com pot ser el desenllaç, però aquí no, fins a
les últimes 20 pàgines no tens ni idea de com va a acabar.
Molt molt recomanable.
Molt molt recomanable.
miércoles, 16 de mayo de 2012
Ana Frank - Anna Frank
¡Buenas!
Hoy os traigo una obra que muchos de vosotros ya habréis leído o como mínimo conoceréis: se trata de El Diario de Ana Frank. Ana Frank es una niña de familia judía que se escondió en un zulo durante dos años y media para esconderse de la persecución nazi. La acción ocurre en Holanda, concretamente en Amsterdam y hoy se puede visitar la habitación donde Ana y su familia estuvo escondida y ver el árbol que ella siempre miraba por las noches.
A ver, esta obra no es en sí una gran obra. Me explico: el nivel de redacción de Ana no es el más adecuado y digamos que no hay un gran hilo argumental, la niña explica qué ocurre en la habitación, cómo se pelean porque alguien ha comido más que otra persona, el miedo a ser descubiertos, a hacer demasiado ruido... Hay mucha gente que no se ha leído El Diario de Ana Frank porque lo encuentran un coñazo, y ciertamente lo es en algunos tramos, pero vale la pena leer las preocupaciones de una cría que, aunque sabía que las cosas no estaban bien y tenía miedo, se pasaba los días pensando en cuánto echaba de menos su bicicleta, comer mermelada y preocupándose porque no le gustaba a ningún chico.
Ana se refiere a su diario como "Kitty": le pone nombre porque en ese momento no tiene ninguna amiga y decide que su diario será su mejor amiga y que le explicará todo. Esto es así hasta el punto que algunos pasajes del diario fueron vetados ya que Ana se refería a su madre en términos "poco halagadores" y también porque hablaba de su, hasta entonces desconocida, sexualidad. Es lo bueno del Diario de Ana Frank, que pese a todo lo que está viviendo no deja de ser una adolescente con sus temores y sus inseguridades, como cualquier colegiala.
El final del Diario es desgarrador porque nadie esperaba que pasara lo que pasó: en la última página no dice gran cosa, comenta cómo están todos y las últimas noticias que han recibido del exterior. Entonces, de repente te encuentras una nota del editor en la cual te explica que hasta ahí llega el diario de Ana Frank y que a los pocos días el escondite de Ana fue descubierto por un informador que dio el chivatazo a la Gestapo y toda la familia fue llevada a los campos de concentración nazi. Ana y su hermana Margot fallecieron en Bergen - Belsen a causa de una epidemia de fiebre tifoidea. Todos los personajes que estuvieron escondidos con Ana murieron excepto su padre, el cual se encargó de editar y publicar el diario de su hija.
Ana no termina su diario con una frase célebre, ni siquiera con un gran pensamiento. Hace una entrada en su diario como si fuera un día normal, como si al día siguiente no la fueran a separar de sus padres y a llevar a los campos de concentración. Sigue siendo una niña con sus miedos y dudas, preguntándose si algún día un chico le dará un beso.
Muy muy recomendable.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El final del Diari és punyent perquè ningú esperava que passés el que va passar: en l'última pàgina no diu gran cosa, comenta com estan tots i les últimes notícies que han rebut de l'exterior. Llavors, de sobte et trobes una nota de l'editor en la qual t'explica que fins aquí arriba el diari d'Anna Frank i que als pocs dies l'amagatall d'Ana va ser descobert per un informador que va donar la xivatada a la Gestapo i tota la família va ser portada als camps de concentració nazi. Anna i la seva germana Margot van morir a Bergen - Belsen a causa d'una epidèmia de febre tifoide. Tots els personatges que van estar amagats amb Ana van morir excepte el seu pare, el qual es va encarregar d'editar i publicar el diari de la seva filla.
Anna no acaba el seu diari amb una frase cèlebre, ni tan sols amb un gran pensament. Fa una entrada al seu diari com si fos un dia normal, com si l'endemà no l'anessin a separar-a dels seus pares i a portar-la als camps de concentració. Segueix sent una nena amb les seves pors i dubtes, preguntant-se si algun dia un noi li donarà un petó.
Molt molt recomanable.
Hoy os traigo una obra que muchos de vosotros ya habréis leído o como mínimo conoceréis: se trata de El Diario de Ana Frank. Ana Frank es una niña de familia judía que se escondió en un zulo durante dos años y media para esconderse de la persecución nazi. La acción ocurre en Holanda, concretamente en Amsterdam y hoy se puede visitar la habitación donde Ana y su familia estuvo escondida y ver el árbol que ella siempre miraba por las noches.
A ver, esta obra no es en sí una gran obra. Me explico: el nivel de redacción de Ana no es el más adecuado y digamos que no hay un gran hilo argumental, la niña explica qué ocurre en la habitación, cómo se pelean porque alguien ha comido más que otra persona, el miedo a ser descubiertos, a hacer demasiado ruido... Hay mucha gente que no se ha leído El Diario de Ana Frank porque lo encuentran un coñazo, y ciertamente lo es en algunos tramos, pero vale la pena leer las preocupaciones de una cría que, aunque sabía que las cosas no estaban bien y tenía miedo, se pasaba los días pensando en cuánto echaba de menos su bicicleta, comer mermelada y preocupándose porque no le gustaba a ningún chico.
Ana se refiere a su diario como "Kitty": le pone nombre porque en ese momento no tiene ninguna amiga y decide que su diario será su mejor amiga y que le explicará todo. Esto es así hasta el punto que algunos pasajes del diario fueron vetados ya que Ana se refería a su madre en términos "poco halagadores" y también porque hablaba de su, hasta entonces desconocida, sexualidad. Es lo bueno del Diario de Ana Frank, que pese a todo lo que está viviendo no deja de ser una adolescente con sus temores y sus inseguridades, como cualquier colegiala.
El final del Diario es desgarrador porque nadie esperaba que pasara lo que pasó: en la última página no dice gran cosa, comenta cómo están todos y las últimas noticias que han recibido del exterior. Entonces, de repente te encuentras una nota del editor en la cual te explica que hasta ahí llega el diario de Ana Frank y que a los pocos días el escondite de Ana fue descubierto por un informador que dio el chivatazo a la Gestapo y toda la familia fue llevada a los campos de concentración nazi. Ana y su hermana Margot fallecieron en Bergen - Belsen a causa de una epidemia de fiebre tifoidea. Todos los personajes que estuvieron escondidos con Ana murieron excepto su padre, el cual se encargó de editar y publicar el diario de su hija.
Ana no termina su diario con una frase célebre, ni siquiera con un gran pensamiento. Hace una entrada en su diario como si fuera un día normal, como si al día siguiente no la fueran a separar de sus padres y a llevar a los campos de concentración. Sigue siendo una niña con sus miedos y dudas, preguntándose si algún día un chico le dará un beso.
Muy muy recomendable.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones!
Avui us porto una obra que molts de vosaltres ja haureu llegit o com a mínim coneixereu: es tracta del Diari d'Anna Frank. Anna Frank és una nena de família jueva que es va amagar en un zulo durant dos anys i mitja per amagar-se de la persecució nazi. L'acció passa a Holanda, concretament a Amsterdam i avui es pot visitar l'habitació on Anna i la seva família va estar amagada i veure l'arbre que ella sempre mirava a les nits.
A veure, aquesta obra no és en si una gran obra. M'explico: el nivell de redacció d'Anna no és el més adequat i diguem que no hi ha un gran fil argumental, la nena explica què passa a l'habitació, com es barallen perquè algú ha menjat més que una altra persona, la por de ser descoberts, a fer massa soroll ... Hi ha molta gent que no s'ha llegit El Diari d'Anna Frank perquè el troben un conyàs, i certament ho és en alguns trams, però val la pena llegir les preocupacions d'una nena que, encara que sabia que les coses no estaven bé i tenia por, es passava els dies pensant en quant trobava a faltar la seva bicicleta, menjar melmelada i preocupant-perquè no li agradava a cap noi.
Anna es refereix al seu diari com "Kitty": li posa nom perquè en aquest moment no té cap amiga i decideix que el seu diari serà la seva millor amiga i que li explicarà tot .Això és així fins al punt que alguns passatges del diari van ser vetats ja que Anna es referia a la seva mare en termes "poc afalagadors" i també perquè parlava de la seva, fins llavors desconeguda, sexualitat. És ho bo del Diari d'Anna Frank, que malgrat tot el que està vivint no deixa de ser una adolescent amb els seus temors i les seves inseguretats, com qualsevol col · legiala.
Avui us porto una obra que molts de vosaltres ja haureu llegit o com a mínim coneixereu: es tracta del Diari d'Anna Frank. Anna Frank és una nena de família jueva que es va amagar en un zulo durant dos anys i mitja per amagar-se de la persecució nazi. L'acció passa a Holanda, concretament a Amsterdam i avui es pot visitar l'habitació on Anna i la seva família va estar amagada i veure l'arbre que ella sempre mirava a les nits.
A veure, aquesta obra no és en si una gran obra. M'explico: el nivell de redacció d'Anna no és el més adequat i diguem que no hi ha un gran fil argumental, la nena explica què passa a l'habitació, com es barallen perquè algú ha menjat més que una altra persona, la por de ser descoberts, a fer massa soroll ... Hi ha molta gent que no s'ha llegit El Diari d'Anna Frank perquè el troben un conyàs, i certament ho és en alguns trams, però val la pena llegir les preocupacions d'una nena que, encara que sabia que les coses no estaven bé i tenia por, es passava els dies pensant en quant trobava a faltar la seva bicicleta, menjar melmelada i preocupant-perquè no li agradava a cap noi.
Anna es refereix al seu diari com "Kitty": li posa nom perquè en aquest moment no té cap amiga i decideix que el seu diari serà la seva millor amiga i que li explicarà tot .Això és així fins al punt que alguns passatges del diari van ser vetats ja que Anna es referia a la seva mare en termes "poc afalagadors" i també perquè parlava de la seva, fins llavors desconeguda, sexualitat. És ho bo del Diari d'Anna Frank, que malgrat tot el que està vivint no deixa de ser una adolescent amb els seus temors i les seves inseguretats, com qualsevol col · legiala.
El final del Diari és punyent perquè ningú esperava que passés el que va passar: en l'última pàgina no diu gran cosa, comenta com estan tots i les últimes notícies que han rebut de l'exterior. Llavors, de sobte et trobes una nota de l'editor en la qual t'explica que fins aquí arriba el diari d'Anna Frank i que als pocs dies l'amagatall d'Ana va ser descobert per un informador que va donar la xivatada a la Gestapo i tota la família va ser portada als camps de concentració nazi. Anna i la seva germana Margot van morir a Bergen - Belsen a causa d'una epidèmia de febre tifoide. Tots els personatges que van estar amagats amb Ana van morir excepte el seu pare, el qual es va encarregar d'editar i publicar el diari de la seva filla.
Anna no acaba el seu diari amb una frase cèlebre, ni tan sols amb un gran pensament. Fa una entrada al seu diari com si fos un dia normal, com si l'endemà no l'anessin a separar-a dels seus pares i a portar-la als camps de concentració. Segueix sent una nena amb les seves pors i dubtes, preguntant-se si algun dia un noi li donarà un petó.
Molt molt recomanable.
viernes, 11 de mayo de 2012
Y ahora que está todo mal... I ara que està tot malament...
¡Buenas!
Hoy traigo una entrada que no sé si es optimista o pesimista, supongo que dependerá de quién la lea y cómo la interprete. Quiero hablar de la importancia de escoger bien una carrera, peliagudo, ¿eh?
Yo estudié Humanidades en la Universitat Pompeu Fabra, una de esas carreras que nuestro querido Aznar quiso quitar junto con Filología y Historia del Arte porque consideraba que no eran "suficientemente aptas" y no tenían "suficiente demanda". En mi promoción éramos 200 personas y al año siguiente igual, pero vale, guay.
La verdad es que los estudios de Humanidades me encantaron, fue una carrera que disfruté enormemente y que creo que, más allá del valor práctico que pueda tener (y que tiene), es una carrera que da unos valores al alumno que ya no olvida. El estudiante abre una puerta al mundo, aprende a ver las cosas de otra manera, sin occidentalizarlo todo, quitando un poco la maraña de polvo y telarañas con las que se nos presentan la mayoría de culturas que no son la nuestra. Recuerdo esos cuatro años con un cariño tremendo y ojalá pudiera volver a empezarla porque disfruté cada una de sus asignaturas.
Ahora bien, llega el momento de terminar la carrera y salir al mundo laboral. Mejor dicho, llega el momento de terminar la carrera justo en el momento más álgido de la crisis y salir al mundo laboral. Es ahí cuando te das cuenta de que tu carrera no vale un pimiento. Ya sé que me diréis que ninguna carrera vale un pimiento en este momento, pero no es cierto. Algunas valen un tomate, incluso un kilo de alcachofas.
¿Cuáles valen más que otras? Pues las típicas que siempre han tenido salida, como por ejemplo Administración y Dirección de Empresas. Cuando terminé la carrera y me di cuenta de que tenía una mano delante y otra detrás, pensé que quizás había escogido una carrera equivocada, que me había dejado llevar. Humanidades era una carrera de la cual nunca me había arrepentido, pero era meterme en Infojobs y llorar de pena porque (probadlo) si ponéis Humanidades en el motor de búsqueda de Infojobs, las ofertas que os da es de comercial o de dependiente de charcutería (verídico).
Así que, en mi tragedia personal, empecé a pensar que ojalá hubiera sido menos idealista y me hubiera metido en ADE, como todos. Ojo, con esto no quiero decir que ADE sea una mala carrera ni menospreciar a quienes la han hecho, simplemente digo que es una carrera a la que mucha gente se acoge sólo porque tiene salida, no por verdadera vocación.
Entonces pensé: ¿pero qué me pasa? ¿voy a dejar que la situación económica me haga renegar de aquello que siempre he querido hacer? ¡No! Así que desde aquí quiero que todos los arqueólogos, químicos, licenciados en Historia del Arte, sociólogos, antropólogos, humanistas, filólogos, matemáticos, filósofos, músicos, bibliotecarios y un largo etcétera de licenciados con carreras sin aparente salida pero con verdadera vocación os sintáis muy orgullosos de aquello que estudiasteis y no dejéis que la sociedad os diga qué tenéis que ser y que no. Arriba soñadores, nosotros somos los valientes, los que aún creen. Eso sí, sin trabajo.
Así que cuando alguien con aire de superioridad me pregunta para qué sirve la carrera de Humanidades, yo sonrío y pienso por dentro "ignorante, no tengo palabras para describirte qué significó para mí esa carrera...", pero me callo y digo: "para ganar al Trivial...".
¡Ánimo!
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Hoy traigo una entrada que no sé si es optimista o pesimista, supongo que dependerá de quién la lea y cómo la interprete. Quiero hablar de la importancia de escoger bien una carrera, peliagudo, ¿eh?
Yo estudié Humanidades en la Universitat Pompeu Fabra, una de esas carreras que nuestro querido Aznar quiso quitar junto con Filología y Historia del Arte porque consideraba que no eran "suficientemente aptas" y no tenían "suficiente demanda". En mi promoción éramos 200 personas y al año siguiente igual, pero vale, guay.
La verdad es que los estudios de Humanidades me encantaron, fue una carrera que disfruté enormemente y que creo que, más allá del valor práctico que pueda tener (y que tiene), es una carrera que da unos valores al alumno que ya no olvida. El estudiante abre una puerta al mundo, aprende a ver las cosas de otra manera, sin occidentalizarlo todo, quitando un poco la maraña de polvo y telarañas con las que se nos presentan la mayoría de culturas que no son la nuestra. Recuerdo esos cuatro años con un cariño tremendo y ojalá pudiera volver a empezarla porque disfruté cada una de sus asignaturas.
Ahora bien, llega el momento de terminar la carrera y salir al mundo laboral. Mejor dicho, llega el momento de terminar la carrera justo en el momento más álgido de la crisis y salir al mundo laboral. Es ahí cuando te das cuenta de que tu carrera no vale un pimiento. Ya sé que me diréis que ninguna carrera vale un pimiento en este momento, pero no es cierto. Algunas valen un tomate, incluso un kilo de alcachofas.
¿Cuáles valen más que otras? Pues las típicas que siempre han tenido salida, como por ejemplo Administración y Dirección de Empresas. Cuando terminé la carrera y me di cuenta de que tenía una mano delante y otra detrás, pensé que quizás había escogido una carrera equivocada, que me había dejado llevar. Humanidades era una carrera de la cual nunca me había arrepentido, pero era meterme en Infojobs y llorar de pena porque (probadlo) si ponéis Humanidades en el motor de búsqueda de Infojobs, las ofertas que os da es de comercial o de dependiente de charcutería (verídico).
Así que, en mi tragedia personal, empecé a pensar que ojalá hubiera sido menos idealista y me hubiera metido en ADE, como todos. Ojo, con esto no quiero decir que ADE sea una mala carrera ni menospreciar a quienes la han hecho, simplemente digo que es una carrera a la que mucha gente se acoge sólo porque tiene salida, no por verdadera vocación.
Entonces pensé: ¿pero qué me pasa? ¿voy a dejar que la situación económica me haga renegar de aquello que siempre he querido hacer? ¡No! Así que desde aquí quiero que todos los arqueólogos, químicos, licenciados en Historia del Arte, sociólogos, antropólogos, humanistas, filólogos, matemáticos, filósofos, músicos, bibliotecarios y un largo etcétera de licenciados con carreras sin aparente salida pero con verdadera vocación os sintáis muy orgullosos de aquello que estudiasteis y no dejéis que la sociedad os diga qué tenéis que ser y que no. Arriba soñadores, nosotros somos los valientes, los que aún creen. Eso sí, sin trabajo.
Así que cuando alguien con aire de superioridad me pregunta para qué sirve la carrera de Humanidades, yo sonrío y pienso por dentro "ignorante, no tengo palabras para describirte qué significó para mí esa carrera...", pero me callo y digo: "para ganar al Trivial...".
¡Ánimo!
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones!
Avui porto una entrada que no sé si és optimista o pessimista, suposo que dependrà de qui la llegeixi i com la interpreti. Vull parlar de la importància d'escollir bé una carrera, espinós, eh?
Jo vaig estudiar Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra, una d'aquelles carreres que el nostre estimat Aznar va voler treure juntament amb Filologia i Història de l'Art perquè considerava que no eren "prou aptes" i no tenien "prou demanda". En la meva promoció érem 200 persones i a l'any següent igual, però vale, guai.
La veritat és que els estudis d'Humanitats em van encantar, va ser una carrera que vaig gaudir enormement i que crec que, més enllà del valor pràctic que pugui tenir (i que té), és una carrera que dóna uns valors a l'alumne que ja no oblida. L'estudiant obre una porta al món, aprèn a veure les coses d'una altra manera, sense occidentalizar-ho tot, traient una mica l'embolic de pols i teranyines amb les que se'ns presenten la majoria de cultures que no són la nostra. Recordo aquests quatre anys amb un afecte enorme i tant de bo pogués tornar a començar-la perquè vaig gaudir cadascuna de les seves assignatures.
Ara bé, arriba el moment d'acabar la carrera i sortir al món laboral. Més ben dit, arriba el moment d'acabar la carrera just en el moment més àlgid de la crisi i sortir al món laboral. És aquí quan t'adones que la teva carrera no val un pebrot. Ja sé que em direu que cap carrera val un pebrot en aquest moment, però no és cert. Algunes valen un tomàquet, fins i tot un quilo de carxofes.
Quines valen més que altres? Doncs les típiques que sempre han tingut sortida, com ara Administració i Direcció d'Empreses. Quan vaig acabar la carrera i em vaig adonar que tenia una mà davant i una altra al darrere, vaig pensar que potser havia escollit una carrera equivocada, que m'havia deixat portar. Humanitats era una carrera de la qual mai m'havia penedit, però era ficar-me a Infojobs i plorar de pena perquè (proveu) si poseu Humanitats en el motor de cerca d'Infojobs, les ofertes que us dóna és de comercial o de dependent de xarcuteria ( verídic).
Així que, en la meva tragèdia personal, vaig començar a pensar que tant de bo hagués estat menys idealista i m'hagués ficat en ADE, com tots. Compte, amb això no vull dir que ADE sigui una mala carrera ni menysprear als qui l'han fet, simplement dic que és una carrera a la que molta gent s'acull només perquè té sortida, no per veritable vocació.
Llavors vaig pensar: però què em passa? ¿Vaig a deixar que la situació econòmica em faci renegar d'allò que sempre he volgut fer? No! Així que des d'aquí vull que tots els arqueòlegs, químics, llicenciats en Història de l'Art, sociòlegs, antropòlegs, humanistes, filòlegs, matemàtics, filòsofs, músics, bibliotecaris i un llarg etcètera de llicenciats amb carreres sense aparent sortida però amb veritable vocació us sentiu molt orgullosos d'allò que vau estudiar i no deixeu que la societat us digui què heu de ser i que no. Amunt somiadors, nosaltres som els valents, els que encara creuen. Això sí, sense feina.
Així que quan algú amb aire de superioritat em pregunta per a què serveix la carrera d'Humanitats, jo somric i penso per dins "ignorant, no tinc paraules per descriure't què va significar per a mi aquesta carrera ...", però callo i dic: "per guanyar al Trivial .. . ".
Ànim!
Avui porto una entrada que no sé si és optimista o pessimista, suposo que dependrà de qui la llegeixi i com la interpreti. Vull parlar de la importància d'escollir bé una carrera, espinós, eh?
Jo vaig estudiar Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra, una d'aquelles carreres que el nostre estimat Aznar va voler treure juntament amb Filologia i Història de l'Art perquè considerava que no eren "prou aptes" i no tenien "prou demanda". En la meva promoció érem 200 persones i a l'any següent igual, però vale, guai.
La veritat és que els estudis d'Humanitats em van encantar, va ser una carrera que vaig gaudir enormement i que crec que, més enllà del valor pràctic que pugui tenir (i que té), és una carrera que dóna uns valors a l'alumne que ja no oblida. L'estudiant obre una porta al món, aprèn a veure les coses d'una altra manera, sense occidentalizar-ho tot, traient una mica l'embolic de pols i teranyines amb les que se'ns presenten la majoria de cultures que no són la nostra. Recordo aquests quatre anys amb un afecte enorme i tant de bo pogués tornar a començar-la perquè vaig gaudir cadascuna de les seves assignatures.
Ara bé, arriba el moment d'acabar la carrera i sortir al món laboral. Més ben dit, arriba el moment d'acabar la carrera just en el moment més àlgid de la crisi i sortir al món laboral. És aquí quan t'adones que la teva carrera no val un pebrot. Ja sé que em direu que cap carrera val un pebrot en aquest moment, però no és cert. Algunes valen un tomàquet, fins i tot un quilo de carxofes.
Quines valen més que altres? Doncs les típiques que sempre han tingut sortida, com ara Administració i Direcció d'Empreses. Quan vaig acabar la carrera i em vaig adonar que tenia una mà davant i una altra al darrere, vaig pensar que potser havia escollit una carrera equivocada, que m'havia deixat portar. Humanitats era una carrera de la qual mai m'havia penedit, però era ficar-me a Infojobs i plorar de pena perquè (proveu) si poseu Humanitats en el motor de cerca d'Infojobs, les ofertes que us dóna és de comercial o de dependent de xarcuteria ( verídic).
Així que, en la meva tragèdia personal, vaig començar a pensar que tant de bo hagués estat menys idealista i m'hagués ficat en ADE, com tots. Compte, amb això no vull dir que ADE sigui una mala carrera ni menysprear als qui l'han fet, simplement dic que és una carrera a la que molta gent s'acull només perquè té sortida, no per veritable vocació.
Llavors vaig pensar: però què em passa? ¿Vaig a deixar que la situació econòmica em faci renegar d'allò que sempre he volgut fer? No! Així que des d'aquí vull que tots els arqueòlegs, químics, llicenciats en Història de l'Art, sociòlegs, antropòlegs, humanistes, filòlegs, matemàtics, filòsofs, músics, bibliotecaris i un llarg etcètera de llicenciats amb carreres sense aparent sortida però amb veritable vocació us sentiu molt orgullosos d'allò que vau estudiar i no deixeu que la societat us digui què heu de ser i que no. Amunt somiadors, nosaltres som els valents, els que encara creuen. Això sí, sense feina.
Així que quan algú amb aire de superioritat em pregunta per a què serveix la carrera d'Humanitats, jo somric i penso per dins "ignorant, no tinc paraules per descriure't què va significar per a mi aquesta carrera ...", però callo i dic: "per guanyar al Trivial .. . ".
Ànim!
martes, 8 de mayo de 2012
La Alta Edad Media - L'alta Edat Mitjana
¡Buenas!
Hoy os traigo una recomendación que sé que a muchos no os va a interesar, pero allá vamos. Se trata de La Alta Edad Media, de Isaac Asimov. Asimov es un autor consagradísimo que ha escrito mil y un tratados de historia, además de ser autor de muchísimos títulos de ciencia ficción muy exitosos (Yo Robot, por ejemplo). Vamos, que todo lo que hace, lo hace muy bien.
Como ya os digo, Asimov ha escrito prácticamente sobre cualquier periodo histórico que os podáis imaginar así que yo, licenciada en Humanidades, siempre recurría a los libros de Asimov cuando había algún periodo que se me escapaba. Entre sus obras podemos encontrar: La Baja Edad Media (claro, si había escrito sobre la alta como no iba a escribir sobre la baja...), Historia de América del Norte, La formación de Francia, La República Romana...
En particular, La Alta Edad Media es el libro que más he "toqueteado". A ver, no nos llevemos a engaño: que sea bueno no significa que no sea un coñazo. Es decir, sí, está muy bien redactado y no deja ningún cabo suelto, pero es tan preciso y detallado que al final te haces un lío tremendo en la cabeza ya que va poquito a poco explicándote tooooooooooooooooooooodo el periodo histórico, prácticamente año a año. Lo bueno de Asimov es que no explica los acontecimientos sin más sino que añade anécdotas y datos curiosos sobre lo que ocurrió: por ejemplo, explica que cuando los visigodos conquistaron Roma se quedaron tan fascinados por la belleza de la ciudad que fueron incapaces de destruir ningún edificio, se comportaron como turistas según Asimov. Y quieras que no, esas anécdotas dan vidilla al relato.
Concluyendo, si os interesa la historia o si hay algún periodo en particular que queráis conocer, no dudéis en acudir a Asimov ya que os puedo asegurar que no deja pasar ni una.
¡A leer!
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones!
Avui us porto una recomanació que sé que a molts no us interessarà, però apa, anem-hi. Es tracta de L'alta Edat Mitjana, d'Isaac Asimov. Asimov és un autor consagradissim que ha escrit mil i un tractats d'història, a més de ser autor de moltíssims títols de ciència - ficció molt exitosos (Jo Robot, per exemple). O sigui, que tot el que fa, ho fa molt bé.
Com ja us dic, Asimov ha escrit pràcticament sobre qualsevol període històric que us pogueu imaginar, o sigui que jo, llicenciada en Humanitats, sempre anava als llibres d'Asimov quan hi havia algún període històric que se m'escapaba. Entre les seves obres podem trobar: La Baixa Edat Mitjana (clar, si havia escrit sobre l'alta com no havia d'escriure sobre la baixa...), Història d'Amèrica del Nord, La formació de França, La República Romana...
En particular, L'alta Edat Mitjana és el llibre que més he "toquetejat". A veure, no ens portem a l'engany: que sigui bo no significa que no sigui un pal. És a dir, sí, està molt ben redactat i no deixa cap tema sense tractar, però és tan precís i detallat que al final et fas un embolic enorme al cap ja que poquet a poquet et va explicant toooooooooooooooooooooooooooot el període històric, pràcticament d'any en any. Ho més bo d'Asimov és que no explica els aconteixements sense més sinò que hi afegeix anècdotes i dades curioses sobre què va ocòrrer: per exemple, explica que quan els visigods van conquistar Roma es van quedar tan fascinats per la bellesa de la ciutat que no van ser capaços de destruïr cap edifici, es van comportar com a turistes segons Asimov. I vulguis o no, aquestes anècdotes donen vida al relat.
Per a concloure, si us interessa la història o si hi ha algún període històric que us interessi en particular, no dubteu en buscar a Asimov ja que us puc assegurar que no es deixa passar ni una.
A llegir!
Hoy os traigo una recomendación que sé que a muchos no os va a interesar, pero allá vamos. Se trata de La Alta Edad Media, de Isaac Asimov. Asimov es un autor consagradísimo que ha escrito mil y un tratados de historia, además de ser autor de muchísimos títulos de ciencia ficción muy exitosos (Yo Robot, por ejemplo). Vamos, que todo lo que hace, lo hace muy bien.
Como ya os digo, Asimov ha escrito prácticamente sobre cualquier periodo histórico que os podáis imaginar así que yo, licenciada en Humanidades, siempre recurría a los libros de Asimov cuando había algún periodo que se me escapaba. Entre sus obras podemos encontrar: La Baja Edad Media (claro, si había escrito sobre la alta como no iba a escribir sobre la baja...), Historia de América del Norte, La formación de Francia, La República Romana...
En particular, La Alta Edad Media es el libro que más he "toqueteado". A ver, no nos llevemos a engaño: que sea bueno no significa que no sea un coñazo. Es decir, sí, está muy bien redactado y no deja ningún cabo suelto, pero es tan preciso y detallado que al final te haces un lío tremendo en la cabeza ya que va poquito a poco explicándote tooooooooooooooooooooodo el periodo histórico, prácticamente año a año. Lo bueno de Asimov es que no explica los acontecimientos sin más sino que añade anécdotas y datos curiosos sobre lo que ocurrió: por ejemplo, explica que cuando los visigodos conquistaron Roma se quedaron tan fascinados por la belleza de la ciudad que fueron incapaces de destruir ningún edificio, se comportaron como turistas según Asimov. Y quieras que no, esas anécdotas dan vidilla al relato.
Concluyendo, si os interesa la historia o si hay algún periodo en particular que queráis conocer, no dudéis en acudir a Asimov ya que os puedo asegurar que no deja pasar ni una.
¡A leer!
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones!
Avui us porto una recomanació que sé que a molts no us interessarà, però apa, anem-hi. Es tracta de L'alta Edat Mitjana, d'Isaac Asimov. Asimov és un autor consagradissim que ha escrit mil i un tractats d'història, a més de ser autor de moltíssims títols de ciència - ficció molt exitosos (Jo Robot, per exemple). O sigui, que tot el que fa, ho fa molt bé.
Com ja us dic, Asimov ha escrit pràcticament sobre qualsevol període històric que us pogueu imaginar, o sigui que jo, llicenciada en Humanitats, sempre anava als llibres d'Asimov quan hi havia algún període històric que se m'escapaba. Entre les seves obres podem trobar: La Baixa Edat Mitjana (clar, si havia escrit sobre l'alta com no havia d'escriure sobre la baixa...), Història d'Amèrica del Nord, La formació de França, La República Romana...
En particular, L'alta Edat Mitjana és el llibre que més he "toquetejat". A veure, no ens portem a l'engany: que sigui bo no significa que no sigui un pal. És a dir, sí, està molt ben redactat i no deixa cap tema sense tractar, però és tan precís i detallat que al final et fas un embolic enorme al cap ja que poquet a poquet et va explicant toooooooooooooooooooooooooooot el període històric, pràcticament d'any en any. Ho més bo d'Asimov és que no explica els aconteixements sense més sinò que hi afegeix anècdotes i dades curioses sobre què va ocòrrer: per exemple, explica que quan els visigods van conquistar Roma es van quedar tan fascinats per la bellesa de la ciutat que no van ser capaços de destruïr cap edifici, es van comportar com a turistes segons Asimov. I vulguis o no, aquestes anècdotes donen vida al relat.
Per a concloure, si us interessa la història o si hi ha algún període històric que us interessi en particular, no dubteu en buscar a Asimov ja que us puc assegurar que no es deixa passar ni una.
A llegir!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)